Arts escèniques

la crònica

Els prejudicis juvenils del català al TNC

El dra­ma­turg Oriol Puig insis­teix en l’ambi­ent noc­turn bar­ce­loní, després del cele­brat Kara­oke Elu­sia (Sala Beckett, 2020). Un de la colla s’expressa només en cas­tellà i, com si fos una peça d’Othe­llo, pro­voca un canvi nota­ble de fit­xes cap al cas­tellà. Massa bri­llant ima­gina una festa sin­gu­lar al Sarao Drag de Futu­roa,a l’Apolo. L’obra es repre­senta a la Sala Petita del TNC fins al 2 de febrer i demos­tra la feblesa del català, avui, en l’ambi­ent de la nit. No deixa de ser para­do­xal que l’obra sigui pro­ducció del TNC, que hau­ria de vet­llar per la cul­tura pròpia. La nit no es viu necessària­ment en cas­tellà. Amb el català es pot riure i pas­sar-se en tots els sen­tits que faci falta. Llor­des de Glòria Ribera i Gemma Polo ho demos­tra a bas­ta­ment. O el Mètode rosa de Pere Gay Faura. O Glòria a la patrona de Bar­ce­lona, que va invo­car Ribera amb una pila d’amics de la nit de la Bar­ce­lo­neta (i de l’Urgell!). Són casos con­crets que ava­len que el català és vàlid per a tots els usos i els moments.

Massa bri­llant va gua­nyar el premi Cal­derón de la Barca 2023 i té com­pro­mesa una gira al Fes­ti­val Zero (adreçat als joves), que impulsa Tea­tres en Xarxa. Puig inci­deix en la força del grup en una colla d’amics joves. Els per­so­nat­ges s’expres­sen en fra­ses sim­ples. Saben con­ju­gar sub­or­di­na­des, però les ora­ci­ons breus els per­me­ten de frag­men­tar el pre­sent en imat­ges inces­sants. Tot va a la velo­ci­tat del llamp. Les rèpli­ques són ràpides com un tro. La seva festa a l’Apolo, una tem­pesta inces­sant de pur­pu­rina, rom cola, aigua i LSD, vòmits i petons robats (o ima­gi­nats). Al Gui­llem (Daniel Mallorquín), li molesta el moca­dor amb què s’ha uni­for­mit­zat el grup. Pot­ser esca­nya, però resul­tarà ser un baló d’oxi­gen infal·lible.

La peça deixa per­plex tot­hom. Perquè acla­para amb tants estímuls sonors i can­vis entre els per­so­nat­ges i envol­tan el públic dis­po­sat a dues ban­des. El tea­tre es con­ver­teix en la sala de fes­tes. Un fet ines­pe­rat farà que el pro­ta­go­nista vis­qui una rea­li­tat paral·lela, deli­rant, angoi­xant, esgo­ta­dora en la qual no pot con­tro­lar el cos. A l’escena, es repre­senta amb la sole­dat del Gui­llem en una pla­ta­forma, sepa­rat dels col·legues, que es per­den i es retro­ben. I el seu espai es trenca enmig de la fos­cor. Només quan sur­ten al car­rer i com­par­tei­xen un mateix pla arriba l’ins­tant del con­tacte físic. Un amic és aquell que frega els vòmits de l’altre en un bar. L’amis­tat aguanta les ren­ta­do­res que faci falta, si tot­hom acaba ente­nent l’altre i empa­tit­zant-hi. La llen­gua també demana cures.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia