Arts escèniques

la crònica

La justícia... impossible

Ramon Simó ha portat a escena un text de l’escriptor políticament compromès Erri de Luca. Impossible (a l’Àtrium fins al 23 de febrer) manté un encès i interessant debat d’idees a partir de les rèpliques que un acusat d’homicidi manté amb el fiscal. Resulta que el personatge, amant de la muntanya, compromès amb una força revolucionària en la joventut fins que el van engarjolar gràcies a la confessió d’un delator, es manté ferm en la seva declaració. És una coincidència que la persona que va caure després d’una allau fos un antic company revolucionari? L’acusat desconfia tant de la justícia com de l’advocat d’ofici (Guillem Albasanz), que sempre beu cafè convidat pel jutge. “Impossible”, segons descriu el protagonista, és allò que encara no ha succeït però està a l’abast. La seva mirada utòpica contrasta amb la norma que prova de fixar les condicions de relació entre l’administració i l’administrat. Simó ja va estirar la versió absurda de Macbett d’Eugène Ionesco fent que el nou monarca dugués les punyetes dels jutges.

Erri de Luca és un excursionista i un activista d’una agrupació d’extrema esquerra italiana, activa fins a mitjans dels anys setanta. El protagonista és el seu alter ego.Aprofita la peripècia per posar en boca del personatge que interpreta Lluís Soler reflexions sobre la concepció del món i del poder. El rebat un Bernat Quintana que, tot i comptar amb l’autoritat de la força, es veurà ballant pressionat per una premsa que el deu ridiculitzar i un relat insubornable del presumpte homicida. El fil detectivesc li va molt bé per tensar un debat sobre la concepció del poder. Soler va interpretar Per un sí o per un no (2014), una conversa trivial que acabaria amb una amistat de la infància. Ara, els seus personatges debaten sobre el relat de Blaise Pascal d’actuar com si existís Déu: ser exemplars per aplacar la ira de Déu, o no ser-ho i assumir el seu veredicte. Soler només s’adreça a una tercera persona en la soledat de la cel·la d’aïllament. Allà ensenya que la llibertat no la coarten les quatre parets que el reclouen, sinó la percepció d’obrar com correspon moralment. Si això és una coincidència o una venjança, que ho determini la naturalesa, vist que la justícia humana no sap mantenir l’equilibri entre vida i mort.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia