Música

De Hawaii a internet

L’ukelele va tenir un paper important en el naixement del cinema sonor i la televisió

Abans de la guerra, almenys cinc tallers ja en fabricaven a Barcelona i era habitual en les nits del Paral·lel

El 23 d’agost del 1879, després de quatre mesos de viatge, un vaixell britànic va desembarcar a l’illa de Hawaii. Havia salpat de l’arxipèlag portuguès de Madeira, i a bord, amb l’objectiu d’anar a treballar en plantacions de sucre, hi duia prop de 400 persones. Entre aquestes, els que esdevindrien pares de l’ukelele: tres fusters portuguesos (Manuel Nunnes, José do Spiritu Santo i Augusto Dias) que, durant el viatge, i també els primers dies a Hawaii, havien entretingut el personal tocant el cavaquinho, un instrument portuguès de quatre cordes a partir del qual, poc més tard, inventarien l’ukelele.

A prop, doncs, del seu 150è aniversari, l’ukelele viu el que alguns experts qualifiquen com la tercera gran onada de popularitat de l’instrument, que, tal com es resumeix a El Rey del ukelele, l’espectacle de Salva Rey que el 28 de febrer es podrà veure a Luz de Gas, ha trobat en cada revolució tecnològica des de fa més d’un segle un espai des del qual reivindicar-se. “Estem en un moment interessantíssim per a l’ukelele, actualment...”, valora Rey emocionat.

La primera edat d’or de l’ukelele coincideix amb les dècades dels anys 10 i 20 del segle passat. Es revela com un instrument de gran influència per al pas del cinema mut al cinema sonor (Buster Keaton l’empra primer per a gags de slapstick i, després, per a gags musicals) i, a partir del 1915, explota “a escala mundial”. Una dada que ens revela Salva Rey: la firma nord-americana Martin, durant els anys 20 del segle passat, va vendre més ukeleles (14.000) que guitarres havia venut entre el 1835 i el 1920 (9.000). “L’ukelele, a més, és també el primer instrument cordòfon que entra en el jazz”, reivindica Rey tot emfasitzant les seves paraules amb petits cops a la taula i preguntant-se si a les escoles superiors de músics de Barcelona se li concedeix a l’instrument prou importància. “A finals dels anys 10 ja es tocava jazz amb ukelele. Després passarien encara uns anys perquè el contrabaix substituís la tuba. I la guitarra no hi entraria fins a la dècada dels 30.”

Durant els anys de la Gran Depressió, als Estats Units, l’ukelele va ser clau per a la supervivència de marques com Martin i Gibson. I a Catalunya, mentrestant, l’ukelele hi tenia una importància no pas lleugera. “A Barcelona, poc abans que comencés la Guerra Civil, hi havia almenys cinc tallers on es construïen ukeleles”, assegura Rey. “En els espectacles del Paral·lel, sens dubte, s’hi tocava l’ukelele i una marca d’ukeleles baratets però molt ben fets, Ducet, n’exportava al Regne Unit. Molts d’aquests ukeleles, de fet, van acabar en mans de brigadistes. El que tinc jo de marca Ducet, de fet, el vaig comprar al net d’un brigadista... Algun dia algú hauria d’estudiar a fons, també, si, a les trinxeres, durant la Guerra Civil, els soldats hi duien ukeleles.”

La segona època daurada de l’instrument va ser durant els anys 40 i 50 del segle passat, en la irrupció de la caixa tonta. “Arthur Godfrey [1903-1983], la primera gran estrella de la televisió, presentava tres programes en directe i, en un d’aquests, en horari de màxima audiència, oferia classes d’ukelele. Va unir-se a Mario Maccaferri [lutier italià que esdevindria un pioner pel que fa a usos del plàstic amb finalitats industrials] i van construir un ukelele de plàstic, el Maccaferri Islander, del qual, entre 1949 i 1969, es van vendre nou milions d’unitats. La popularitat de l’ukelele durant els anys 50, de fet, va ser tan gran que va morir d’èxit.”

A partir de finals dels anys 60, i durant dues dècades, l’ukelele va experimentar una caiguda de popularitat “bestial”, tot i que Peter Luongo, als anys 70, ja el va veure, al Canadà, com l’instrument perfecte per ensenyar música i al beatle George Harrison els ukeleles el tenien obsessionat. “Cada vegada que anaves a casa seva, havent sopat començaven a aparèixer ukeleles per totes bandes i, inevitablement, tothom començava a cantar velles cançons”, va declarar fa uns anys Paul McCartney.

Una versió en ukelele, gravada l’any 1988 però popularitzada cinc anys més tard, de Somewhere over the rainbow a càrrec del hawaià Israel Kamakawiwo’ole va marcar la tercera i fins al moment última edat d’or de l’artefacte, amb noves marques d’instruments, editors que en publiquen partitures, grups de tot el món tocant-lo i, ja amb l’entrada d’internet, tutorials a dojo. “Un dels primers músics a fer-se viral a YouTube, Jake Shimabukuro, va fer-ho tocant amb ukelele While my guitar gently weeps [tema escrit per George Harrison, precisament]. Sempre que hi ha hagut, doncs, un canvi tecnològic, l’ukelele hi ha estat pel mig”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia