Llibres

llibres

Núria Pradas homenatja Agatha Christie

Núria Pra­das Andreu (Bar­ce­lona, 1954) va ser mes­tra molts anys, però des que va debu­tar com a escrip­tora el 1995, no ha parat de publi­car. Fins al 2012 es va cen­trar en lite­ra­tura infan­til i juve­nil, amb una cin­quan­tena llarga de títols. De mica en mica ha començat a publi­car de manera regu­lar per al públic adult, títols com ara Sota el mateix cel, La noia de la bibli­o­teca, L’aroma del temps, Tota una vida per recor­dar... I ha gua­nyat pre­mis com el Fer­ran Canya­me­res, el Ciu­tat d’Olot, el Car­le­many i el Llull, entre d’altres.

Ara pre­senta Ben­vol­guda senyora Chris­tie (Columna; en cas­tellà a Des­tino, amb tra­ducció de Manuel Pérez), una novel·la que home­natja la popu­lar autora britànica de novel·les de mis­teri Agatha Chris­tie. “Ben­vol­guda senyora Chris­tie neix de les ganes d’endin­sar-me en el gènere negre. M’agra­dava la idea del cozy crime i ben aviat vaig pen­sar a seguir les pet­ja­des d’Agatha Chris­tie”, diu Pra­das. El cozy crime és un subgènere de les novel·les de mis­teri amb un plan­te­ja­ment lleu­ger, ama­ble i amb una capa d’humor sub­til.

“El pri­mer que vaig fer va ser una relec­tura de les obres de Chris­tie. No de totes, és clar, però sí que vaig ampliar bas­tant la secció Chris­tie de la meva bibli­o­teca. I, sobre­tot, vaig fer una lec­tura en pro­fun­di­tat de la seva auto­bi­o­gra­fia. Va ser a par­tir d’aquest moment que vaig tro­bar impres­cin­di­ble tre­pit­jar el ter­reny, i vaig empren­dre el viatge a Devons­hire: Tor­quay, Gre­enwall, els poblets de la riba del riu Dart... Una mera­ve­lla per a mi i per a la novel·la que nai­xia”, afe­geix l’autora, a qui sem­pre li agrada docu­men­tar-se a fons. La zona que va visi­tar és on Chris­tie tenia una casa on pas­sava els estius i els Nadals.

A la trama de Pra­das, després de la Segona Guerra Mun­dial, la jove Emma Mar­bury hereta la lli­bre­ria de la seva tia Pen­ne­lope Brent a Dart­mouth. Men­tre intenta recons­truir la seva vida, es veurà atra­pada en una sèrie d’esde­ve­ni­ments ines­pe­rats en des­co­brir “una relació oculta entre un crim local i un dels casos més infa­mes de la història britànica”. Amb l’ajuda de la mateixa Agatha Chris­tie –a qui Pra­das fa aparèixer com a per­so­natge–, l’Emma s’endin­sarà en una inves­ti­gació plena de secrets, men­ti­des i ombres del pas­sat.

Un dels rep­tes de l’obra era emu­lar l’estil de Chris­tie, les des­crip­ci­ons d’ambi­ents i cos­tums, de per­so­nat­ges –dames i cava­llers, minyo­nes i major­doms, tie­tes i nebo­des, fus­ters i altres pro­fes­si­o­nals del poble, una reme­iera que tit­llen de bruixa, un ofi­cial reti­rat de Scot­land Yard i un advo­cat ena­mo­rat de la pro­ta­go­nista– i com van ves­tits, a més dels diàlegs plens d’iro­nies i els girs de la part de mis­teri. Pra­das fins i tot repro­du­eix la clàssica escena en què els inves­ti­ga­dors citen en un mateix lloc els dife­rents sos­pi­to­sos i van des­gra­nant davant seu les deduc­ci­ons per acu­sar o des­car­tar cada cas.

“En començar a escriure, vaig neces­si­tar d’un pro­ta­go­nista que donés la rèplica a Chris­tie. És el moment en què neix l’Emma. Aquí hi ha un altre home­natge a tota una sèrie de novel·les que m’han mar­cat: La lli­bre­ria, El pastís de pela de patata...”, explica Pra­das.

“També neces­si­tava un crim real, un que hagués com­mo­gut la soci­e­tat anglesa de feia un segle. Així va ser com el doc­tor Crip­pen i la seva amant, Ethel Le Neve, van pas­sar a for­mar part de la trama.” I és que el cas del metge de Mic­hi­gan que va esquar­te­rar la seva dona i va fugir en un transatlàntic amb l’amant és ben real. Es diu que va ser el pri­mer crim resolt gràcies al telègraf. “Tenia els per­so­nat­ges, però em fal­ta­ven molts rep­tes per asso­lir. Pot­ser el menys difi­cultós era la trama, ja que les tra­mes policíaques d’Agatha Chris­tie seguei­xen gai­rebé sem­pre un estil molt deter­mi­nat i repe­ti­tiu. Però acon­se­guir el to, això em pre­o­cu­pava més. Com faig sem­pre, vaig tan­car fort els ulls i em vaig dei­xar dur per la història. Suposo que tots els anys que fa que escric van fer la resta.” I és que el resul­tat té molt l’aroma de la nar­ra­tiva de Chris­tie.

“No negaré que escriure aquesta història ha estat un repte. He sor­tit de la meva zona de con­fort i encara que soc bona lec­tora del gènere policíac i em cri­dava molt l’atenció tas­tar-lo com a autora –de fet ho havia fet abans en alguns títols juve­nils–, no ha estat fàcil. Però m’ho he pas­sat molt bé inten­tant encai­xar les peces del puzle que és tota novel·la policíaca. No des­carto alguna incursió més en el gènere, però no vull caure en l’avor­ri­ment; ni en el propi, ni en el dels lec­tors”, con­fessa Pra­das.

Pre­gun­tada sobre si va dei­xant de banda la lite­ra­tura per a joves a favor de la d’adults, res­pon taxa­tiva que no és el cas. “Con­ti­nuo escri­vint per a joves, no renun­cio als meus orígens. A banda, m’encanta fer-ho. Els meus títols més recents, Ella i El cant del cigne, s’inclo­uen en el gènere de mis­teri i m’han donat mol­tes satis­fac­ci­ons, també.” Així que com­bina la lite­ra­tura per a adults amb la juve­nil. Dei­xant-se seduir per nous rep­tes cre­a­tius.

http://​www.​elpuntavui.​cat/​cultura/​article/​19-​cultura/​2496553-​per-​que-​catalunya-​no-​reclama-​els-​diners-​que-​va-​pagar-​per-​les-​obres-​de-​sixena.​html

2496553



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.