Sublimitat i profunditat

Com si fos per una llei còsmica, després del caos de cap d’any amb la Hollywood Symp­hony Orc­hes­tra al Gran tea­tre del Liceu, ha arri­bat el Logos, expres­sat en l’ordre artístic que li per­toca a una ins­ti­tució com aquesta. Va ser enmig de les bri­llantíssi­mes fun­ci­ons de La Tra­vi­ata quan, dime­cres pas­sat, el direc­tor belga René Jacobs (Gant, 1946) va tor­nar a desem­bar­car al colos­seu líric de les Ram­bles, coin­ci­dint amb el dia en què el seu paisà Phi­lippe Her­reweghe era a L’Audi­tori per ofe­rir-hi un pro­grama de can­ta­tes bac­hi­a­nes. Les visi­tes de Jacobs a Bar­ce­lona per ofe­rir òperes en versió con­cert o semi­es­ce­ni­fi­ca­des, han estat abun­dants i, algu­nes d’elles, es recor­den com a nits ino­bli­da­bles. Tam­poc ha estat excepció la versió que ens va ofe­rir del dramma per musica Ido­me­neo, re di Creta K. 366, (1781) de W.​A.​Mozart, una d’aque­lles obres que cal escol­tar una i una altra vegada per a tots aquells que vul­guin des­xi­frar el perquè del caràcter ja no mític, sinó gai­rebé mitològic, del com­po­si­tor de Salz­burg.

Al dar­rera de la bellesa, del gran sen­tit tea­tral i de l’asso­li­ment d’una síntesi de les dife­rents apor­ta­ci­ons de l’ano­me­nada òpera seria ita­li­ana, de la reforma de C.W. Gluck i de la mateixa tragèdia lírica fran­cesa, s’amaga un “esco­llit” que, amb vint-i-cinc anys aca­bats de fer, va dei­xar sense parau­les als espec­ta­dors del Tea­tre de la Cort de Munic en la seva estrena del 29 de gener de 1781.

Alguna cosa sem­blant ens va pas­sar als que vam tenir la sort de ser al Liceu en el dia que es com­plien els 244 anys exac­tes de l’estrena muni­quesa d’aquesta òpera. Fidel a una manera d’enten­dre la voca­li­tat mozar­ti­ana, Jacobs va fer un plan­te­ja­ment per­so­nal en la selecció de veus en què va bri­llar amb gran força l’Elet­tra de Kateryna Kas­per, que ens va ofe­rir una dar­rera ària final (D’Oreste, d’Aiace) de grau super­la­tiu. Movent-se sem­pre en els nivells d’excel·lència als que ens té acos­tu­mats, un pot tro­bar que la veu del tenor Ian Kozi­ara no sigui la més ade­quada per al rol pro­ta­go­nista o que algu­nes veus fos­sin més ade­qua­des per a reper­to­ris bar­rocs que no pas per a una òpera que, pre­ci­sa­ment, sap asso­lir uns nivells d’inten­si­tat dramàtica com mai s’havien escol­tat en la història del gènere. Però això no importa. Jacobs sap com convèncer a l’oient amb la seva pro­posta. Al cos­tat d’uns estra­tosfèrics con­junts de l’Orques­tra bar­roca de Frei­burg, amb presència cata­lana inclosa, i del cor Zürcher Sing-Aka­de­mie, una presència coral impor­tantíssima i que a l’Ido­me­neo juga un des­ta­cat paper en el des­ple­ga­ment de la trama nar­ra­tiva, Jacobs va tor­nar a sig­nar un tri­omf que ens va fer sor­tir del tea­tre amb la sen­sació d’haver escol­tat quel­com de sublim i pro­fund.

Llàstima, però, que no s’inter­pretés el ballet orques­tral final, una pàgina de geni­a­li­tat. Però ho per­do­nem, ja que Jacobs sem­pre ens per­su­a­deix a base de subli­mi­tat i pro­fun­di­tat.