Sublimitat i profunditat

Com si fos per una llei còsmica, després del caos de cap d’any amb la Hollywood Symphony Orchestra al Gran teatre del Liceu, ha arribat el Logos, expressat en l’ordre artístic que li pertoca a una institució com aquesta. Va ser enmig de les brillantíssimes funcions de La Traviata quan, dimecres passat, el director belga René Jacobs (Gant, 1946) va tornar a desembarcar al colosseu líric de les Rambles, coincidint amb el dia en què el seu paisà Philippe Herreweghe era a L’Auditori per oferir-hi un programa de cantates bachianes. Les visites de Jacobs a Barcelona per oferir òperes en versió concert o semiescenificades, han estat abundants i, algunes d’elles, es recorden com a nits inoblidables. Tampoc ha estat excepció la versió que ens va oferir del dramma per musica Idomeneo, re di Creta K. 366, (1781) de W.A.Mozart, una d’aquelles obres que cal escoltar una i una altra vegada per a tots aquells que vulguin desxifrar el perquè del caràcter ja no mític, sinó gairebé mitològic, del compositor de Salzburg.

Al darrera de la bellesa, del gran sentit teatral i de l’assoliment d’una síntesi de les diferents aportacions de l’anomenada òpera seria italiana, de la reforma de C.W. Gluck i de la mateixa tragèdia lírica francesa, s’amaga un “escollit” que, amb vint-i-cinc anys acabats de fer, va deixar sense paraules als espectadors del Teatre de la Cort de Munic en la seva estrena del 29 de gener de 1781.

Alguna cosa semblant ens va passar als que vam tenir la sort de ser al Liceu en el dia que es complien els 244 anys exactes de l’estrena muniquesa d’aquesta òpera. Fidel a una manera d’entendre la vocalitat mozartiana, Jacobs va fer un plantejament personal en la selecció de veus en què va brillar amb gran força l’Elettra de Kateryna Kasper, que ens va oferir una darrera ària final (D’Oreste, d’Aiace) de grau superlatiu. Movent-se sempre en els nivells d’excel·lència als que ens té acostumats, un pot trobar que la veu del tenor Ian Koziara no sigui la més adequada per al rol protagonista o que algunes veus fossin més adequades per a repertoris barrocs que no pas per a una òpera que, precisament, sap assolir uns nivells d’intensitat dramàtica com mai s’havien escoltat en la història del gènere. Però això no importa. Jacobs sap com convèncer a l’oient amb la seva proposta. Al costat d’uns estratosfèrics conjunts de l’Orquestra barroca de Freiburg, amb presència catalana inclosa, i del cor Zürcher Sing-Akademie, una presència coral importantíssima i que a l’Idomeneo juga un destacat paper en el desplegament de la trama narrativa, Jacobs va tornar a signar un triomf que ens va fer sortir del teatre amb la sensació d’haver escoltat quelcom de sublim i profund.

Llàstima, però, que no s’interpretés el ballet orquestral final, una pàgina de genialitat. Però ho perdonem, ja que Jacobs sempre ens persuadeix a base de sublimitat i profunditat.