Un concert tan satisfactori com escàs

Una setmana després de la participació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya en el Dream Requiem de Rufus Wainwright, l’orquestra va presentar el seu programa número 11 de temporada amb el director compositor Matthias Pintscher (Marl, 1971). Si la temporada passada els resultats assolits per aquest director alemany, amb la Simfonia n. 7 de Gustav Mahler, van ser més aviat discrets, aquest cop el director va escollir tres obres que amb prou feines superaven l’hora de música per assegurar la jugada. I el cert és que va funcionar.

Va iniciar el concert la poderosa composició orquestral Neharot (2020), del mateix Pintscher, una peça que, d’alguna manera, podia relacionar-se amb el Rèquiem de Wainwright escoltat just una setmana abans. Per què? Perquè va ser també l’impacte de les morts produïdes per la covid el que va portar el compositor a compondre una obra que podem comprendre dins el gènere del tombeau o, fins i tot, del rèquiem orquestral en una forma semblant a Threnody a les víctimes d’Hiroshima (1960) de Krzysztof Penderecki. En el cas de l’obra de Pintscher, a partir de grans arcs sonors, el compositor sembla voler presenciar el flux d’un riu a partir del flux sonor, on el paper inicial de les dues arpes és determinant. No és estrany que el nom escollit de l’obra sigui Neharot, que en hebreu significa “rius” i, figuradament, “llàgrimes”. Vivint com vivim en un món cafre i hostil, els vint-i-cinc minuts de música ens van conduir a un estat de retrobament interior on l’OBC va saber entendre la proposta del compositor director.

Tot i l’esplèndida i virtuosa participació del flautista Francisco López, solista de l’OBC, en el Concert per a flauta n. 2 en Re, KV 314 (1778), de Mozart, la veritat és que la cosa no va anar més enllà d’una correcció que no va saber extreure la lluminositat i l’alegria de viure d’aquest concert mozartià. Per si la participació excelsa de López no hagués estat suficient, ens va oferir Mångata. Reflexos de la lluna, del mateix Pintscher, que va deixar l’ambient propici per al plat fort: el ballet El mandarí meravellós, de Béla Bartók. La sorpresa va ser que no es va oferir el ballet íntegre, sinó una suite d’una mica més de 21 minuts que se’ns va fer curta. Si Pintscher es va decantar per la suite en lloc del ballet íntegre per assegurar un bon resultat, aquest cronista ho desconeix. El que sí que pot assegurar és que, tot i quedar una segona part raquítica, va quedar amb ganes de tornar a gaudir de la presència del músic alemany a Barcelona. Un concert tan satisfactori com escàs.