estrenes de cinema / animació
‘Salvatges’, una lluita que connecta els cims dels Alps amb la selva de Borneo
“Tinc arrels pageses molt profundes”, diu el cineasta suís Claude Barras, que avui estrena als cinemes el llargmetratge animat amb stop-motion Salvatges . “Els meus avis eren pagesos a les muntanyes suïsses, vivien de manera gairebé autàrquica. Tenien verdures, vaques, feien el seu propi pa... I eren nòmades, vivien en dos pobles, un dalt de la muntanya a l’estiu, amb les vaques, i l’altre a l’hivern, a les planures.” Els seus pares també van viure així fins als anys 50, però “l’idioma, la manera de viure i la relació amb els animals i la naturalesa van desaparèixer totalment en una generació”, fins al punt que, quan era petit, “tractar algú de pagès era un insult”.
Claude Barras és el director de La vida d’en Carbassó, un altre llargmetratge animat en stop-motion, que es va estrenar a Canes el 2016, va estar nominat a l’Oscar i el Globus d’Or i va guanyar el César i el Festival d’Annecy. “La meva vida va canviar de manera radical, però no és que jo hagi canviat gaire –comenta el cineasta en una entrevista a El Punt Avui–. Ha canviat la manera com la gent mira la meva feina. Vaig passar de ser un artista outsider a qui li costava arribar a final de mes a ser un artista amb èxit.”
Tradició i modernitat
Sense presses, va anar pensant i donant forma al seu segon llargmetratge, Salvatges, que té a veure, d’alguna manera, amb la seva relació amb els avantpassats dels Alps: “Jo vaig ser punk, vaig anar cap a la cultura moderna de ciutat. He reflexionat sobre el meu propi recorregut, d’on vinc i què transmetré a la meva filla. Aquesta relació entre tradició i modernitat és el punt de partida d’aquest film. És el mateix a casa nostra que a l’altra punta del món.” Posa com a exemple l’oli de palma: “La producció d’oli de palma té un impacte sobre les persones i els animals que viuen a l’altra punta del món, però també sobre la nostra salut i la salut dels nostres fills, que consumeixen productes que no són sans. Hi ha els pagesos europeus que tenen ingressos que van baixant per adaptar-se als productes que es van conreant a l’altra punta del món.”
Va triar com a protagonista del film un petit orangutan. Per això el film s’ambienta a Borneo, on viu la comunitat indígena dels penan. “Vaig triar Borneo perquè és un dels pocs llocs on encara hi ha orangutans en llibertat. Als anys 2000 n’hi havia uns 100.000. Avui en dia en queden 30.000 i és probable que d’aquí a 10 o 15 anys ja no hi hagi orangutans en llibertat. És un lloc on es produeix oli de palma, que simbolitza una mica aquesta tensió tan forta, aquesta guerra entre els modes de vida tradicionals i els més moderns que acaparen els recursos de manera totalment brutal.” Allà situa la història de Keria, un nen que troba un nadó orangutan a la plantació d’oli de palma on treballa el seu pare. Al costat del seu cosí Selaï i el nadó orangutan, Keria lluitarà contra la destrucció del bosc, una aventura que li permetrà connectar amb els seus orígens.
El rodatge en stop-motion, fet de manera artesanal, connecta d’alguna manera amb la història que explica: “No n’era del tot conscient però és veritat que, pensant-hi, hi ha una forma de treballar amb matèria, en grup, en una mena d’intel·ligència col·lectiva, al mateix lloc, al mateix moment, tots plegats... Per mi és una manera de treballar bonica, rica, que no trobo darrere d’una pantalla amb gent separada, una mica a tot arreu.”