Irene Pujadas presenta una novel·la entre la paròdia i l’absurd

Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990) ha col·laborat a diversos mitjans, és una de les tres fundadores de la revista Branca i treballa a l’editorial Angle. El 2020 va guanyar el premi Documenta i, posteriorment, el Ciutat de Barcelona amb Els desperfectes, un recull de contes que va tenir una bona acollida, fins al punt que el primer relat, que dona títol al conjunt, va ser traduït a l’anglès i publicat a la revista The New Yorker l’estiu passat. Pujadas ha estat el primer autor català en ser publicat a la revista nord-americana.

Ara presenta una novel·la breu, La intrusa, com el recull de contes anterior, publicat per L’Altra. Esperonada per les opinions d’amics i família, i amb l’objectiu de resoldre una difuminació física que denota certes incongruències internes, la Diana s’anima a emprendre un viatge cap al seu món interior. En sentit literal. Una versió imaginativa, divertida i que pot fer reflexionar d’una pel·lícula que Pujadas, per generació, assegura que no coneix, El xip prodigiós, dirigida el 1987 per Joe Dante, en què redueixen un submarí i els seus tripulants fins a mida microscòpica perquè naveguin per l’interior d’un cos humà. A La intrusa hi ha més fantasia, absurd i paròdia que ciència i la protagonista no entra en un cos, entra en el seu cos.

El que planteja Pujadas, lluny de ser un viatge fàcil, esdevé un periple que durà la protagonista a conèixer geografies i criatures del tot imprevistes –buròcrates, turistes, guàrdies, fins i tot un àngel– i haurà de driblar persecucions, aguantar escarnis i caminar molts quilòmetres per aconseguir el seu objectiu. Un cop s’adona que el seu dedins és un lloc abominable, fins i tot de vegades hostil, haurà de trobar la manera de sortir de si mateixa amb vida.

“Em fa feliç presentar aquesta novel·la perquè és una autora de la casa que repeteix, cosa que confirma el bon ull que tenim amb el premi Documenta. Pujadas el va guanyar ex aequo amb Laia Viñas, que també ha repetit fa poc, amb Aquí baix”, comenta l’editora Eugènia Broggi en roda de premsa.

“L’últim conte d’Els desperfectes, publicats fa quatre anys, avança de manera precisa l’edició de La intrusa, perquè parlar d’una entrevista a una autora que el gener del 2025 presenta una novel·la sobre una noia que entra dins del seu cos”, afegeix l’editora, admirada.

“A Irene Pujadas la defineix la veu, l’estil, amb un narrador omniscient una mica impertinent. També la recerca de l’absurd, acompanyada d’una prosa rara, amb registres variats i personals.”

Pujadas admet que no es planteja el tema per endavant, quan escriu. “En el meu cas, crec que el discurs de l’obra arriba després d’escriure la novel·la.” Amb tot, ara sí que pot donar algunes claus sobre el text. “Per una banda volia mostrar l’afartament del jo, he volgut fer una paròdia del coneix-te a tu mateix, que m’interessa molt més amb la visió en què es feia a l’antiga Grècia que en l’actualitat. Hi ha una certa tendència de buscar en cada racó de la nostra ànima, i això m’inquieta.”

Tot i això, li agrada explorar, sense obsessionar-se. “L’escriptura la concebo com una exploració. Hi ha una part de nosaltres mateixos que és un misteri... I això està bé.”

La idea li va venir abans dels contes, durant la pandèmia, en què “tots estàvem tancats dins la closca”. “Vaig pensar en mostrar el viatge d’una noia al seu interior, físicament, també perquè m’agrada molt la literatura d’aventures del segle XVIII, com el personatge de Gulliver, de Jonathan Swift, que viatja a països estranys i coneix criatures sorprenents.”

Passen aventures amb un to divertit, però ella, dins seu, “no troba la pertinença que esperava”. “Hi ha un cos mecànic, amb què mostro la falta de transcendència de l’ésser humà. La Diana s’adona que no hi ha solucions fàcils als problemes interns, en sentit metafòric. Que no es pot solucionar tot collant una rosca...”

Hi ha el Fidel, un company de viatge també típic dels clàssics d’aventures, molt diferent a la Diana. De fet, ell és el personatge que té l’arc dramàtic més definit de l’obra.

Irene Pujadas, que se sent més autora de contes que de novel·les, no s’està de dir que ha llegit, buscant una certa inspiració i que se li “contagiés alguna cosa”, obres de Pirandello, Beckett i Calvino. Bones influències.

També s’ha documentat mínimament. “Vaig buscar imatges de cèl·lules i similars per crear els paisatges interiors, però aviat ho vaig deixar de banda perquè no era el que buscava, un punt de vista científic. He creat un món imaginari, sense correspondència amb la realitat.”

Afegeix un punt filosòfic, com gairebé tot a l’obra i en les seves paraules, amb una agradable pàtina sorneguera i múrria: “Som éssers porosos i el que hi ha fora sempre ens pot condicionar”, com la lectura de La intrusa.