Roger Mas al Palau: visca la cobla i visca la terra!

Amb un “visca la terra” després de La Santa Espina (“per mi, si pogués ser, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”, va puntualitzar el cantautor davant dels crits d’independència del públic del Palau) i un “visca la cobla” quan va haver cantat, a continuació, Canta, Maria del brasiler Ary Barroso, Roger Mas va donar per tancat, dimarts, el seu concert amb la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona al Palau de la Música. Un concert amb certes sensacions al pati de butaques de “nit important” que va servir per ratificar que, fora del seu àmbit, i considerant tots els experiments que, amb més o menys atreviment, s’han realitzat durant anys, poques vegades el so de cobla ha sonat amb tanta força i naturalitat com quan s’ha posat al servei del frondós cançoner de Roger Mas.

El solsoní, que va comparèixer a escena des del darrere de l’escenari, talment com un crooner, quan els músics feia una breu estona que ja tocaven, va qualificar la seva entesa d’“aventura inevitable” i, tot i que, entre el primer i el segon volum de la seva col·laboració discogràfica, hagin passat dotze anys, va fer notar que això seu no pot qualificar-se exactament de retrobament, ja que, amb concerts cada any, Mas i la Cobla Sant Jordi, que van concloure l’espectacle dedicat al primer disc quan, el juliol de l’any passat, faltaven només quatre mesos perquè a Manresa, a instàncies de la Fira Mediterrània i Centre de Creació Musical la Marfà de Girona, se n’estrenés la segona part, no s’han deixat “mai”.

Amb Xavier Guitó (“és qui fa que ens entenguem tots”, li va reconèixer) com a pianista i arranjador, Mas va dedicar de bon començament uns quants somriures tant als músics de la cobla com a Josep Pinyu Martí (bateria) i Arcadi Marcet (contrabaix), fent segurament palès que, aquesta segona part de l’aventura, com insistia el passat setembre en una entrevista a aquest diari, més que amb solemnitats i reivindicacions, té a veure amb “passar-ho bé”. “Fa dotze anys que ho passem molt bé en els bolos i volia que, en aquest disc, això hi quedés reflectit, tenia ganes de fer una cosa més lleugera i alegre”, va explicar-nos aleshores.

Vam escoltar, entre els primers temes, I la pluja es va assecar (cançó que, junt amb Sisa i Pau Riba, el solsoní cantava en el llunyà Dp, del 2003), L’home i l’elefant i Si tu m’ho dius (pertanyents, en aquests dos casos, a Mística domèstica, el disc que Refree va produir-li l’any 2006). Però, ben aviat, Mas va posar en primer pla una de les intencions principals de la seva immersió en aquesta sonoritat “tan nostra i d’aquí” com és el so de cobla: “dir-li al món com el veiem”. És així, doncs, que el solsoní va interpretar La Llorona i La bien pagá, cançons que, certament, hem escoltat sovint en boca de qualsevol altre cantant, però mai amb la visió nostrada que en fa Roger Mas. Cantant, durant la nit, també en italià, francès, portuguès, serbi i occità, el de Solsona va acabar deixant ben clar que, amb la cobla, en efecte, es pot voltar per tot el món, tot i que difícilment tenint-ho tot pagat com deia Francesc Pujols, a qui Mas va invocar en una oda que el públic del Palau, entre el qual companys d’ofici com David Carabén i Joan Isaac, va rebre tot picant de mans. “Quin concert que estàs fent, nen”, va reconèixer-li Marina Rossell, que va comparèixer en escena per cantar amb ell Quant tothom viurà d’amor, cançó del quebequès Raymond Lévesque que ja havia cantat fa quaranta anys en el disc Barca del temps. “Bestial, nen, bestial...”. Que el públic, a Roger Mas i la cobla, els acomiadaria dempeus, feia estona, però, que havia quedat clar. “Endavant les atxes i foc a l’obaga”, va proclamar el solsoní, que, gesticulant, i amb l’expressivitat al màxim, va brodar, en l’últim tram de l’espectacle, Si el mar tingués baranes, poema de Maria Mercè Marçal. Visca la cobla i visca la terra, és clar!