La primera vida de la Cecília

Els quaderns, de fet, no estaven oblidats. De tapa negra, enllaçats, es guardaven en un racó de l’armari del menjador. Eren els quaderns de París de l’àvia Cecília, perquè se sabia que hi havia viscut durant un temps, amb una senyora molt rica, amb la qual havia vist món, un món de meravelles; ella que havia nascut en un poble de frontera, Rocabruna, i sent la segona de sis germans era una nena quan la van posar a servir a Camprodon, a les cases dels senyors de Barcelona.

El món de prodigis es va acabar amb 39 anys. Massa gran per ser una núvia, tot i així es va casar amb Sandro Vila, l’hereu de cal Molí Petit de Sant Feliu de Pallerols. I va començar la segona vida de Cecília González Carreras (1892-1982), la que li pertocava per naixement i estrat social, i també l’inici de l’oblit de la primera vida, la de balnearis, cinematògrafs i viatges, de què havia deixat testimoni mentre transcorria per registrar la quotidianitat d’un món que no era el seu. Reservada i observadora, conscient dels privilegis, conformada amb la diferència de classes. I ho va escriure als quaderns negres, amb lletra rodona, una mica angulosa, que s’estira cap a la dreta, sense guixades, i de bon llegir. “Sense faltes, però també sense floritures”, diu el seu net, Josep Vila Subirats, que s’imagina l’àvia dedicant una estona a escriure les vivències de Pompeia, Venècia, Biarritz, Londres, Vichy, Versalles i Roma amb la mateixa obstinació que, d’anciana, escoltava l’àngelus cada dia. “Són d’aquelles coses que saps que s’han de guardar, perquè hi ha algun vincle emocional”, explica en relació a uns quaderns que ha rescatat de l’oblit, desbrossant-los i publicant fragments del que pensava i li passava a l’àvia en aquella Europa dels primers anys del segle XX. Un retrat excel·lent segons la mirada, neta i diferent, d’una noia de poble, que es converteix en dama de companyia d’Isabel Ugarte Vernal (1842-1938), provinent d’una família de terratinents i comerciants d’Iquique, a la regió de Tarapacá, que el Perú va perdre a favor de Xile durant la guerra del Pacífic. Isabel Ugarte es troba ja en la setantena quan, a la casa d’estiueig a Camprodon de la seva germanastra Luisa Hilliger, casada amb un comerciant de vins alemany, Franz Fromm, coneix la Cecília, de vint anys. És el 1913. L’any següent, s’instal·len a Barcelona i, a partir del juliol del 1915, recorren l’Estat espanyol. El 1916, es traslladen a París. La Cecília l’acompanyarà fins al 1930.

Josep Vila Subirats no ha novel·lat el diari de l’àvia, sinó que ha recollit les transcripcions cronològicament, despullades però contextualitzades, amb els fets històrics. Ha volgut entrellaçar la història dels llibres amb els relats vitals. L’interès pel diari de l’àvia va començar arran d’un viatge, fa més de quinze anys, al Perú. Volia saber qui era “aquella senyora molt rica”. En la seva recerca, la Fundació Ugarte Navarini li ha facilitat documentació dels Ugarte amb què ha pogut completar la història. Així, el 2022, va descobrir que, en el seu testament, doña Isabel, morta el 10 de desembre del 1938, havia llegat a l’àvia cinc mil francs. La Cecília no ho va saber mai, ni va rebre els diners. Als quaderns, la Cecília anota escrupolosament els pagaments que li fa Isabel Ugarte. De les entrades del diari, datades amb lloc i any, destaca, però, la seva visió del món, de la Gran Guerra, de les persones amb qui es relaciona, amb un gust també per les descripcions del paisatge i sobretot la seva fascinació pel mar.

Així, a París el 17 de març del 1917, escriu sobre els bombardejos: “A les quatre del matí, un fort soroll ens ha despertat. En un primer moment, no sabia a què atribuir-lo. Encara estava mig adormida, però pels forts xiulets de sirena vaig despertar-me del tot i em vaig convèncer que eren els senyals dels zepelins.” Del dia a dia a la rereguarda anota, el 20 de gener del 1918: “Aquesta tarda hem sortit després de les quatre per anar a passejar als Camps Elisis. Hem vist uns salons de te i unes lletres grans deien: «Tes per a benefici dels soldats ferits».”

Després d’una estada a Vichy, quan arriben a París el 10 de setembre del 1917, la Cecília escriu: “El cel estava cobert d’un blau fosc i somrient que rares vegades l’he vist així d’encantador a París.” Es queixa de la tardança amb què a l’estació els han entregat el bagul i se sorprèn de la presència de dones treballant a les estacions i tramvies, perquè amb la guerra hi ha pocs homes: “Són orgulloses en extrem, les dones franceses. Com que es veuen mestresses i senyores de les feines dels homes, es fan valer moltíssim.”

Dels viatges, per l’extensió de l’entrada del diari i la impressió que deixa escrita, destaca la visita a Pompeia i el Vesuvi: “Un, en passejar per aquests carrers tan deserts i tristos, no pot comprendre bé que és possible que existeixi des de fa tants segles i que s’hagi pogut conservar tan intacta.”

La vida regalada amb doña Isabel té també un final que s’intueix quan la seva dama de companyia escriu, la nit de Nadal del 1928, a París: “Estic trista perquè no he tingut notícies de les persones que més estimo. Estava convidada en dos llocs, un per anar a ballar i un altre per anar a la missa de mitjanit, però no vaig tenir ganes d’anar a cap.”