Opera: ‘Monumentale’

Ezra Pound (1885-1972) és una de les grans referències intel·lectuals i acadèmiques de la poesia del segle XX. Va estar tota una vida per escriure els seus cants, un poema èpic, un poema amb grans referències polítiques, econòmiques i literàries. L’obra de mil pàgines ha estat traduïda de forma brillant per Joan Antoni Cerrato. Edicions 1984 tanca així la celebració dels seus quaranta anys de treball, oferts als lectors, després d’haver-nos servit ara fa uns mesos Guerra i pau, de Lev Tolstoi, traduïda per Judit Díaz.

Com podem llegir una obra de mil pàgines? Llegint-la, simplement, pàgina a pàgina, com si l’obra tingués cent pàgines o una altra xifra encara més superior. El monument literari d’Ezra Pound l’hem de valorar amb entusiasme. És una espiral. O hi entres amb voluntat o no hi entraràs mai, ja que estem parlant d’un llibràs. És evident que mil pàgines, avui dia, pot resultar excessiu a cua d’ull. Però l’obra, buida no és. És un llibre que et fa tornar als orígens de la lectura, al plaer de la infància, al plaer de llegir com a aventura –sense ideologia–. Ezra Pound és un vector, un descendent de Confuci, de Dant, de Lord Byron, de Rimbaud. És una màquina creativa que va néixer amb els clàssics grecs, un il·luminador que estimula el lector a somiar. És una lectura de meditació, d’humilitat, de respiracions llargues. El llibre és tota una concentració de neutrons i protons. La importància de l’acció, dels fets encadenats, és notòria i notable. Ens parla d’un temps mític, d’una creació de civilitzacions. Un remolí que vas descobrint, però que no acabes de copsar del tot, de tanta força que desprèn.

“Alfabetització monetària”, escriu. Tots els polítics i tots els economistes del món haurien de llegir els seus cants. Tots els dirigents mundials haurien de llegir poesia, molta poesia. En els cants d’Erza Pound s’hi apleguen macrohistòries, enllaços sublims, doctes, que parteixen de notables referències als grans lligams polítics, econòmics i militars, a les constitucions i fluctuacions dels pobles dels Estats Units, Italià o la Xina. Podem dir que és una història sense arguments, així de fonda és.

La dissortada biografia de Pound no té cap cabuda quan es llegeix la seva gran obra. Què carai ens hauria d’importar sincerament que defensés les tesis mundanes i violentes de Mussolini, amb tots els pensaments excloents que amaguen, amb tota la vida que ocultem? Que s’adherís al feixisme no m’inquieta, ni m’escandalitza, i que fos declarat dement i fos ingressat durant més de tretze anys, tampoc m’hauria d’influir quan entro dins la seva escriptura. Els seus cants són mines que ragen, un brollador termal, acústic, universal.

Comença el cant, salpant amb una nau, amb els “nostres cossos desfets en plors”, cap a llocs remots, inexplorables, un destí anunciat per una deessa. És així, amb una força trepidant, travada i forta, com neixen els seus cants, com es podran intuir cap on podran anar, cap a llocs desconeguts, cap a una poesia que no s’havia escrit mai tal com la va escriure ell. Els cants obren un viatge a la història, un viatge al·lucinant, sagrat, seriós, contundent i crític cap a l’economia, cap al centre de les relacions humanes. És un viatge global, meravellós, que entronca amb els grans viatges de la literatura grega. Ens parla d’un món ben real, ben palpable, ben documentat, ben boig, ben tronat, amb rituals i sacrificis, que s’acaben convertint, amb el temps, amb interessos bancaris, emissions de deute públic i titulacions hipotecàries. Hi ha tota una arrel per descobrir, l’arrel humana que ens escriu.

Vas llegint i llegint i vas sentint i sentint una febrada, sense captar del tot una disseminació del context. És igual. El que val, el que realment importa, és aprendre, és gaudir, és fruir de la lectura. Vas llegint i llegint els cants, un darrere de l’altre, i vas fluint, fluint, percebent, eternament, coses, fins que la lectura entra dins d’una boira que es va dissipant i escampant per obagues, valls i barrancs que no havies vist mai. Amb la traducció que ens han ofert es demostra que la literatura catalana està més viva que mai. Ara només falta que es compleixi la realitat, les paraules escrites, la vida lectora dels nostres països catalans.