'Gomorra' i Camorra

"El cinema no s'ins­pira pas en el món del crim per imi­tar-ne les con­duc­tes més fotogèniques. Passa exac­ta­ment al con­trari". Ho afirma l'escrip­tor napo­lità Roberto Savi­ano a Gomorra, el lli­bre sobre la Camorra que l'ha fet sor­tir a les por­ta­des dels dia­ris: la Camorra l'ha amenaçat de mort i pre­te­nia matar-lo abans de Nadal. No ha moles­tat tant el lli­bre, un docu­men­tat assaig sobre l'enorme poder de la Camorra napo­li­tana, com la gran reper­cussió inter­na­ci­o­nal que ha tin­gut des que es va publi­car el 2006: s'ha traduït a trenta llengües (Empúries l'ha edi­tat en català), se n'han venut dos mili­ons d'exem­plars i se n'ha fet una versió cine­ma­togràfica que avui arriba a les pan­ta­lles cata­la­nes. No és una adap­tació qual­se­vol: va gua­nyar el Gran Premi del Jurat de Can­nes, és el film més nomi­nat als Pre­mis Euro­peus de Cinema i ha estat triat com a repre­sen­tant d'Itàlia als Oscars.

Roberto Savi­ano docu­menta la influència que el cinema ha tin­gut en les orga­nit­za­ci­ons cri­mi­nals ita­li­a­nes. Els sici­li­ans ano­me­nen Padrino al seu cap, com a la tri­lo­gia de Cop­pola, i a Nàpols fins i tot han imi­tat la forma de dis­pa­rar de Pulp Fic­tion -la pis­tola tom­bada de cos­tat, gai­rebé plana-, amb con­seqüències des­as­tro­ses per a la víctima.

La rea­li­tat copia la ficció. Savi­ano en posa nous exem­ples. Però també es pot dir que la rea­li­tat supera de llarg qual­se­vol ficció. Les xifres reco­lli­des per l'escrip­tor sobre la Camorra són esfereïdores: és l'orga­nit­zació cri­mi­nal més pode­rosa d'Europa, mul­ti­plica per cinc el volum de nego­cis de les màfies sici­li­a­nes, i el nom­bre de vícti­mes supera els 4.000 morts en els dar­rers 30 anys (més que ETA o l'IRA). La pro­ducció de roba d'alta cos­tura ita­li­ana falsa, l'eli­mi­nació de resi­dus tòxics, el tràfic de dro­gues i l'espe­cu­lació urbanística són alguns dels nego­cis de la mul­ti­na­ci­o­nal més impor­tant d'Itàlia, que pro­du­eix apro­xi­ma­da­ment el 6% del PIB del país, davant la impotència, la per­mis­si­vi­tat i fins i tot la com­pli­ci­tat del poder polític i econòmic. Tot ple­gat expli­cat amb noms i cognoms, a par­tir d'inves­ti­ga­ci­ons pròpies, suma­ris judi­ci­als, infor­mes de la poli­cia, notícies...

Roberto Savi­ano ho ha pagat con­vi­vint per­ma­nent­ment amb guar­da­es­pat­lles. Fins i tot ha anun­ciat que se'n va fora d'Itàlia, i el jurat dels Nobel l'ha equi­pa­rat amb Sal­man Rush­die en con­vo­car-los tots dos a un acte a Esto­colm en defensa de la lli­ber­tat d'expressió.

Curi­o­sa­ment, les ame­na­ces no s'han fet exten­si­ves a l'equip de la pel·lícula. Mat­teo Gar­rone va veure en Gomorra l'opor­tu­ni­tat de mos­trar al cinema la rea­li­tat de la seva terra, tan allu­nyada de la imatge folklòrica i la miti­fi­cació que el cinema ha fet del crim orga­nit­zat. El direc­tor pre­fe­reix apun­tar l'objec­tiu a la part baixa de la piràmide per fil­mar cinc històries de gent humil atra­pada en les xar­xes de la Camorra. No hi ha noms i cognoms i no es parla dels que manen: pot­ser això ha sal­vat Gar­rone de les ame­na­ces.