Art
Vicenç Furió
Historiador de l’art
“M’agrada trobar-me amb obres d’art que m’intensifiquin la vida”
“Procuro estar obert a la sorpresa. Quan viatjo no m’informo excessivament. No vull veure-ho tot abans per la pantalla”
“Un estudiant em va dir que soc un dels professors que millor l’havien ensenyat a mirar l’art. És gratificant que et diguin això”
De Quim Garriga vaig aprendre que el rigor intel·lectual i la qualitat d’una recerca rauen en el mètode, no en si el tema és internacional o local
No hi ha cap expert que no s’hagi equivocat mai. El 100% d’encerts no existeix. L’expert és aquell que s’equivoca poc o molt poc
Del despertador musical amb què la seva mare el despertava quan era petit als frescos de Vasari a la casa de l’artista de Florència que va veure en primícia. Hi ha tota una vida pel mig. No tothom sabria comprimir-la en 143 pàgines, i encara menys relligant amb lucidesa allò que és estrictament personal amb una carrera professional que li ha donat projecció pública. Vicenç Furió (Manresa, 1957) és un historiador de l’art i col·leccionista de gravats respectat pels seus col·legues, pels seus alumnes de la Universitat de Barcelona i pels que el segueixen a les xarxes socials. La boia (Parcir Edicions Selectes) és un regal per a tots ells: els ajudarà a comprendre’s a si mateixos perquè reivindica que l’arrel de la passió per l’art surt d’experiències de la infantesa i de la joventut. És un llibre de memòries que es devora en un parell de nits, però reverbera més enllà. Coneguin o no l’autor, difícilment no ploraran una mica o molt per dins o per fora quan poua dels records familiars. I és impossible no envejar-lo una mica o molt quan revela les seves aventures artístiques. Inesperades, diu ell, però és clar que qui no busca no troba. Conversem amb Vicenç Furió a Sant Cugat del Vallès, on viu i on conserva el despertador musical que el fa enyorar cada dia la seva mare.
Acabes el llibre amb una frase que condensa la seva raó de ser: “Escriure per recordar.”
Vaig començar-hi a pensar fa temps i l’he escrit en dues o tres tongades als estius. Volia deixar per escrit algunes vivències familiars i personals perquè no es perdessin totalment. I també volia combinar-ho amb algunes vivències artístiques. És potser una combinació inusual, però ja està fet. He viatjat bastant, he vist moltes obres i monuments i he tingut experiències com a historiador de l’art que crec que són interessants, algunes amb finals sorprenents, que no tenen cabuda en un llibre acadèmic però que podia explicar en un volum com aquest. I com a col·leccionista de gravats, també en tinc un munt, d’anècdotes. A més, sabia –o intuïa– que experiències que vaig tenir de nen i d’adolescent es relacionen amb l’interès que després vaig tenir per l’art. No són unes memòries convencionals, extenses, en què l’autor relata la seva vida amb detall. És un petit llibre de records i de vivències artístiques seleccionades. He cuidat l’estructura dels capítols i la narració, la prosa, continguda però intensa. He intentat que sigui àgil i amè de llegir, inclús que els relats enganxin el lector.
Com era el teu pare?
Es va implicar en diversos negocis, algun d’arriscat com difondre l’ús de les plaques solars en els habitatges. Això a finals dels anys cinquanta. Al terrat de casa n’hi va posar i ens proporcionava l’aigua calenta... quan no s’espatllaven. Però el negoci no va funcionar. Era esportista, nedador, campió de Manresa de tir de precisió. Li agradaven els cotxes, la fotografia, el billar, els escacs. Quan jo era adolescent vam fer un viatge a Madrid perquè poguéssim conèixer els principals monuments de la capital. Va morir amb 49 anys.
I la teva mare?
Era carinyosa, generosa, discreta. Li agradava llegir, novel·les històriques i policíaques. També conèixer llocs nous i viatjar. Quan va faltar el meu pare, va continuar viatjant amb amigues o grups organitzats. Vam tenir sempre una relació propera. No era gens controladora. Ens va donar total llibertat i suport a mi i al meu germà perquè féssim el que volguéssim amb les nostres vides.
La boia que dona títol al llibre és una imatge nostàlgica, com una mena de ‘rosebud’?
La boia té un caràcter metafòric. Són records que suren. I també fa al·lusió a una vivència familiar feliç. Alguns estius anàvem a Lloret, a un petit hotel que estava davant del mar. Gairebé cada dia nedàvem fins a la boia amb el pare, el meu germà i jo. Era tota una aventura. Quan hi arribàvem, saludàvem la mare. El llibre està dedicat a la memòria dels meus pares, d’aquí la foto de la coberta.
Abans que res vas voler ser artista o científic. Un cor dividit curiós.
Em fascinava la ciència. Llegia llibres sobre l’univers, les estrelles... I també m’agradava l’art. De petit vaig anar a una escola de dibuix de Manresa i dibuixava força bé. En acabar el batxillerat vaig pensar a fer belles arts, però finalment em vaig decantar per la facultat de física. La física m’atreia, però les matemàtiques no les vaig entendre mai prou bé. No vaig acabar el primer curs de la carrera. Va ser un any difícil, perquè va morir el meu pare. I ara, què faig?
Història de l’art.
Havia començat a donar classes a l’escola on vaig fer el batxillerat, fent substitucions. M’hi sentia a gust. Vaig descartar dedicar-me a la física o ser artista perquè em vaig adonar que el que més m’agradava no era tant fer art com contemplar el que feien els artistes, estudiar-ho, anar a veure exposicions, llegir llibres d’art... Si això era el que feia en el temps lliure, la carrera per poder fer-ho sempre quedava clara: història de l’art. I quan vaig tenir els primers bons professors, claríssim: jo volia ser professor universitari.
Bons professors com en Joaquín Yarza.
En el llibre l’esmento a propòsit d’un viatge que vaig fer fa anys per Castella, i de l’emoció que vaig sentir quan vaig poder entrar, de manera inesperada, a una església visigòtica que ell ens havia comentat amb les seves diapositives. Impressionava com feia les classes. El veies allà davant amb els cabells llargs com un pantocràtor fent una lliçó d’art medieval sense mirar cap paper. En una hora et donava una quantitat d’informació enorme. N’hi havia d’altres, de bons professors. Els dos primers anys de carrera els vaig fer a la Universitat a Distància, on hi havia poques assignatures d’història de l’art i no veies cap professor. Va ser a tercer quan em vaig matricular a la Universitat de Barcelona. Quina diferència! Els companys, poder assistir a classe i tenir totes les assignatures de temes que m’interessaven! En aquell moment, aquest pas de la no presencialitat a la presencialitat em va convèncer per sempre més que assistir a classe de bons professors és insubstituïble.
I el que no vas tenir de professor és el que consideres que ha estat el teu mestre: Joaquim Garriga.
Sí, clarament. Un professor jove necessita tenir models i algú en qui poder confiar. Jo no vaig ser deixeble seu, però ell sabia que el considerava el meu mestre. Admirava la finor dels seus criteris i el seu rigor intel·lectual. Des que vaig entrar a la Universitat, va ser la persona a qui explicava tots els meus projectes professionals, i a qui vaig demanar que es llegís els meus primers llibres abans de publicar-los. A propòsit del meu primer llibre, em va donar un consell que no he oblidat mai: “Has de començar sempre plantejant bé quin és el problema.” Molts vam aprendre d’ell que el rigor intel·lectual i la qualitat d’una recerca rauen en el mètode, no en si el tema és internacional o local. Era un mestre i un amic.
De què la vas fer la tesi?
Sobre problemes d’anàlisi i interpretació de la pintura. Qüestionava un tipus de formalisme que es practicava i que trobava buit, quan alguns autors se centraven en l’anàlisi de la composició de les pintures sense tenir en compte els propòsits de la representació, les idees estètiques de l’època i els problemes que l’artista va haver de resoldre. Creia i crec que per a l’historiador de l’art és important fer un tipus d’interpretació que no desvinculi les formes dels objectius de les obres i del context.
Ernst H. Gombrich ha estat el teu altre gran far. Al llibre assenyales un dels consells que et va donar: “Si creus que una cosa pots fer-la millor has d’intentar fer-la millor, però si creus que pot estar millor i tu no et veus capaç de fer-ho, deixa-ho córrer.”
Com volent dir: tots tenim límits. Va ser un privilegi conèixer-lo personalment i poder cartejar-me amb ell. En una ocasió em va demanar quins exemples utilitzava per explicar un determinat tema. Jo ja m’havia fixat en aquest aspecte dels seus escrits. Des d’aleshores sempre he procurat il·lustrar les idees i teories amb obres o artistes en concret. No em sento còmode amb les generalitzacions. De Gombrich també admiro com argumentava i escrivia. Mira, quan vaig acabar la carrera, m’interessava tant l’art del passat com l’art contemporani, però vaig començar a viatjar per Itàlia i altres llocs, i veure en directe l’obra dels grans mestres em va atrapar. Simultàniament, també em seduïa com escrivia Gombrich, amb una prosa elegant i inspirada, i també els textos d’altres historiadors, com Francis Haskell. En els escrits d’autors que parlen d’art actual rarament hi trobo el perfil humanista, la claredat i el nivell d’escriptura que admiro en els autors que t’he citat.
Com et definiries com a professor?
No me l’han fet mai aquesta pregunta... Diria que explico clar, ordenat, busco exemples adequats. Algú m’ha dit que transmeto la passió que sento per l’art, que es nota que m’agrada fer classes... En una ocasió un estudiant em va dir que soc un dels professors que millor l’havien ensenyat a mirar l’art. Si és veritat, és gratificant que et diguin això.
Mirar l’art a la recerca de què?
M’agrada trobar-me amb obres que em facin admirar-les, que m’intensifiquin la vida. A vegades és l’impacte de la bellesa, però també d’altres coses. També pels nous coneixements que t’aporten, noves perspectives, per com t’eixamplen la ment i l’esperit. Al llibre explico experiències que he tingut quan et costa deixar de mirar una obra. No passa sovint, però és bastant literal. Tens “moments de visió”, com deia Kenneth Clark, moments d’experiència estètica en què s’aguditza la percepció i, davant de l’obra, hi veus més valors admirables que mai. Voldries que et posessin una butaca i estar-t’hi fins que te’n cansessis. Trobo a faltar butaques, bancs, cadires... als museus.
Aquest impacte el vas tenir amb una obra de Tàpies. M’ha sorprès que fos de l’última època.
És una de les seves últimes obres. La vaig veure reproduïda en un diari i me’n vaig anar corrents a la galeria del seu fill, Toni Tàpies. Aquell triangle al·ludint a una divinitat, aquells ulls sota les herbes, aquella creu que es difumina com la cendra... És el Tàpies que sap que s’estava morint. Només algú que ha treballat tota la vida amb signes i símbols, entre la figuració i l’abstracció, és capaç de dir tant amb tan poc. La comento cada any a classe, aquesta pintura. M’agradaria saber on és. Encara la té la família?
Al final del llibre, fas una llista de les teves obres ‘top’ i jo em pregunto: però què et falta per veure?
Molt. L’últim capítol és només una selecció d’obres que en algun moment m’han impressionat i que complementa les que ja comento amb més detall en els capítols precedents. També és una manera de convidar cada lector que faci la seva pròpia llista. Naturalment, és una tria incompleta i sabia que em deixaria coses. Per exemple, no vaig esmentar una imatge de la fotògrafa Berenice Abbott, que va fotografiar Nova York als anys trenta. Té una fotografia nocturna preciosa, aèria, que vaig tenir anys, ampliada en pòster, penjada a casa. Ara penso que hauria pogut escriure un petit apartat relacionat amb Nova York. Hi he estat tres vegades. Dos dies seguits pràcticament només veient gratacels. Els de la primera meitat del segle XX són molt interessants. Aquest estiu tinc previst tornar-hi. Veuré coses noves, és clar, però també aniré a visitar tots els museus que ja conec. M’agradaria tornar a Milà i contemplar de nou l’última Pietat de Miquel Àngel, per dir-te una altra obra. Procuro estar obert a la sorpresa. Quan viatjo no m’informo excessivament. No vull veure-ho tot abans per la pantalla. Ja m’ho trobaré quan hi sigui, en directe.
Encara jugues al pòquer?
No, no és fàcil trobar companys de joc! Me’n van ensenyar el meu pare i un oncle. És emocionant, has d’apostar, et poses nerviós, has de conèixer la psicologia dels altres... És un joc que depèn de la sort però també de l’estratègia. I té tota aquesta aura pel·liculera...
T’ha ensenyat alguna tècnica que hagis aplicat en el món de l’art, dic jo, per comprar gravats per a la teva col·lecció?
No, no... [pensa]. És clar que a vegades vols regatejar i potser has de dissimular que et deleixes per tenir aquella obra...
Home, amb el llibreter Josep Maria Farré bé que vas farolejar una mica per comprar-li uns gravats de Tiepolo.
[Riu] Vaig estar de sort. No m’ha tornat a passar que aquí a Barcelona trobés uns gravats de Tiepolo com aquests. Vaig haver de negociar bé, sí, perquè el Josep Maria tot d’una no me’ls volia pas vendre.
Encara els tens o van entrar en el conjunt que et va comprar el Museu del Prado?
Els tinc. Continuo col·leccionant i comprant algunes coses, poques. Acabo de comprar a París un gravat de Canaletto. De moment, no tinc previst fer cap més exposició a iniciativa meva. Però estic obert que em vinguin a buscar. El Museu del Prado es va interessar per la meva col·lecció de gravats de temàtica artística, i ja n’ha exposat alguns en mostres temporals. Em van dir que d’aquí a un parell d’anys potser farien una exposició amb una selecció del que em van comprar.
El MNAC t’ha trucat mai?
Per la meva col·lecció, només un cop em van contactar per demanar-me algunes estampes per a una exposició, que no s’havia de fer pas al MNAC, i que a més al final no es va fer.
Llàstima.
Sí, però mira, fa poc m’han inclòs al diccionari de marques de col·leccions de dibuixos i estampes Frits Lugt, que gestiona la Fundació Custodia de París. És el repertori internacional més important que hi ha sobre aquest tema.
Al llibre confesses que vas estar a punt de comprar un gravat de Picasso fals.
Ja l’havia pagat, però vaig demostrar als de la casa de subhastes europea on el vaig localitzar que no era autèntic. Vaig detectar que hi havia un pèl de menys en una de les figures! Em van donar la raó. Aviam, no hi ha cap expert que no s’hagi equivocat mai. El cent per cent d’encerts no existeix. L’expert és aquell que s’equivoca poc o molt poc.
Perfil
“He començat a llegir el llibre i ja ploro!”
Vicenç Furió arriba a l’entrevista amb un feix de papers en què ha copiat alguns fragments de whatsapps i de ‘mails’ que ha rebut d’amics fascinats amb la lectura del seu llibre. Està realment emocionat que hagi emocionat tant. “Vicenç, ara he començat a llegir el llibre i ja ploro! Expresses amb sensibilitat i agraïment la sort que has tingut que de ben petit hagis tingut accés a la cultura i així obrir la porta a l’art i dedicar-hi la vida.” També li han enviat un munt de comentaris elogiosos alumnes i exalumnes meravellats amb els seus periples artístics. “Sembles l’Indiana Jones de la historiografia de l’art.” Al cap i a la fi, han reconegut la destresa del professor: “La prosa atrapa tant com gaudir d’una conversa amb tu.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.