Bachelard en els somnis del record

Dins la bona política literària que aplica Angle Editorial al seu segell apareix La poètica de l’espai, un dels textos fonamentals del pensador francès Gaston Bachelard (1884- 1962). El poeta mallorquí Andreu Gomila ens ofereix una edició magnífica d’un dels llibres clau de l’epistemologia, la ciència del saber, dins el territori de nebulosa que implica el territori dels somnis, la intuïció, la imaginació i una robusta concepció de la ciència.

En la seva llarga vida, sacsejada per les pitjors massacres de la història –va ser mobilitzat durant la Gran Guerra i condecorat al valor– i per infinitat de revolucions artístiques i del saber, l’obra de Bachelard es constitueix en un far, tant quan interpreta les concepcions psicològiques de l’aire, la terra, l’aigua i el foc, com quan s’endinsa en tractats que poden anar del que imaginem mentre assistim a com es crema una espelma a la relectura de la filosofia en clau psicoanalítica. O la fenomenologia o al magnífic breviari sobre Lautréamont, que va traduir al castellà la mexicana Fondo de Cultura Econòmica. Sense oblidar, és clar, els seus tractats sobre l’esperit científic, que coronarien la primera part de la seva obra. La irrupció de La poètica de l’espai hauria de representar un esdeveniment per a la fràgil cultura catalana, abstreta pel melic dels seus creadors fins a actituds merament contràries al fet intel·lectual. Des de la primera frase introductòria, Bachelard proposa que un filòsof que ha creat tot el seu pensament relacionant-se amb els temes fonamentals de la filosofia de les ciències, que ha seguit l’eix del racionalisme actiu i de l’empirisme, “ha d’oblidar el seu saber, trencar amb tots els seus costums d’investigacions filosòfiques, si vol estudiar els problemes plantejats per la imaginació poètica.”

Diríem que en aquesta dualitat entre poètica i racionalisme es mou tot l’interessant món del pensador, que no pretén mai ser fora del present sinó que se sotmet al marc d’un vers dominant, en l’adhesió d’una imatge aïllada, en el mateix èxtasi de la novetat de la imatge. A partir d’aquí, tot es podrà dirimir mitjançant l’experiència en el saber més enllà de la subjectivitat i altres fenòmens. Bachelard es pot desplaçar per interpretar Baudelaire, Bergson i les imatges delirants dels quadres d’Hieronymus Bosch. Les conclusions del text ens mouen pels territoris de la percepció, de l’evocació, del record d’un aroma o d’una vivència allotjada en la profunditat que el somni rescata en l’aventura d’un espai feliç, una idealització en clau realista. En aquest sentit no és lluny de la manera de treballar de Foix, a punt del somni, en una vetllada nocturna o durant la migdiada: “És un fet poètic que un somiador pugui escriure que una corba és calenta.” Bachelard va fluctuar la rigidesa de la línia pel pensament, per la paraula.