Marta Palau, que llarg que s’ha fet l’exili!

“Vaig néixer en un poblet de camperols, Albesa, i la terra és el més important, la terra és sagrada.” Marta Palau (1934-2022) tenia sis anys quan es va exiliar amb la seva família a Tijuana. El seu pare, metge, havia pres partit per la República tenint cura dels ferits del bàndol que perdria la guerra. La Marta va arribar a Mèxic sense saber parlar castellà. Els vincles amb la comunitat de catalans derrotats desplaçada van ser estrets. Ella s’acabaria casant amb un fill del conseller de la Generalitat Ventura Gassol. “Mai es va plantejar tornar”, diu la seva filla Marta Gassol Palau, en un català perfecte.

Però ser-hi, hi va ser sempre, a Catalunya, emocionalment i mística. En l’art va trobar el mitjà per vincular-s’hi fortament. La terra és sagrada. I la terra es va erigir en la matèria i el concepte principals del seu treball artístic, que ella pensava i feia “com un ritual màgic”, sosté Imma Prieto, la directora del Museu Tàpies i promotora de la primera exposició que li dedica Barcelona, amb una àmplia selecció d’obres que tracen una carrera que aquí, al seu país d’origen, va passar pràcticament desapercebuda. Mentre que a Mèxic i a altres països d’Amèrica Llatina va ser reconeguda, aquí, a Catalunya, amb prou feines la coneixien quatre gats. Que llargs que es poden arribar a fer els exilis!

Marta Palau va morir el 2022 sense saber (pels pèls!) que s’estava preparant aquest gran projecte que després de la Tàpies es veurà al Museo Universitario Arte Contemporáneo de la Universidad Nacional Autónoma de México, a Ciutat de Mèxic. És a l’estudi que Palau tenia a la capital del país on Prieto va descobrir algunes de les claus que obrien un univers de creació particular en què la terra perduda i la terra trobada s’hibriden, i no només per parlar d’una memòria personal sinó també col·lectiva, i tan necessària per comprendre les migracions humanes forçades, les d’ahir, les d’avui i les de demà. Una de les peces que la directora del Museu Tàpies va veure al lloc de treball de l’artista i que ha fet dur a Barcelona és una columna en espiral que tenia penjada al sostre. Simbolitza aquesta concepció del temps no lineal, un temps que s’encorba sobre sí mateix i va replicant amb precisió els fets viscuts.

L’entrada a l’exposició, que es podrà visitar fins al 17 d’agost, és impactant. Ens rep Cascada (1978), una monumental instal·lació tèxtil que emula una pluja d’esperma. Filla de metge i mare de metgessa, ginecòloga, Marta Gassol Palau. Tota la família s’ha involucrat amb entusiasme en la mostra, obrint l’arxiu íntim de l’artista (que bé que escrivia!) i ajudant Prieto a localitzar i a estudiar obres. N’hi ha força en parador desconegut i qui sap si destruïda, com una altra instal·lació de la qual l’únic que n’ha perviscut són unes mans de sanadora, fetes de metacrilat, que Palau va col·locar al capçal del seu llit. Aquí les va veure Prieto mentre investigava sobre el terreny, a Ciutat de Mèxic i a Tijuana, que és on primerament la va fer anar la filla perquè comprengués què havia significat per a la seva mare créixer en un territori fronterer i estigmatitzat per la violència.

Ilerda, l’origen

Cascada fa alhora de decorat d’una altra obra que pertany a una sèrie que Palau va batejar amb el nom d’Ilerda, la Lleida dels romans. És un tapís que simula un clítoris. És clar que els llavis també poden passar per una ferida oberta. Vida? O mort? L’artista va gestar aquesta escultura uns anys després d’haver conegut Josep Grau-Garriga, el gran renovador de l’art del teixit. Va ser durant una estada que va fer a Catalunya el 1968. L’aprenentatge de Grau-Garriga va deixar petjada en els seus projectes tèxtils. I es va fer seu el pensament de Le Corbusier, que considerava el tapís “el mural dels nòmades.” Al Museu Tàpies n’hi ha d’altres de visualment poderosos. Com el que dona títol a l’exposició, Els meus camins són terrestres, de fibres de blat i jute tenyides. Un títol que Palau ja va posar a una exposició que va fer el 1985 a Mèxic. El temps en espiral.

“Els camins terrestres de Marta Palau eren espirituals. La seva espiritualitat era molt terrenal perquè creia en tot allò que no és visible a la terra”, raona Prieto. A la seva terra d’acollida es va conxorxar amb les Naualli, que en llengua nàhuatl significa “dona protectora, de visió o de poder”, i va engendrar tot de peces amb aura de fetitxe, amb elements naturals. És clar que també es poden mirar com a autoretrats. “Palau s’aferra a l’ancestralitat per no oblidar d’on venim”, subratlla la seva filla. Es dissol en aquests éssers femenins tel·lúrics, i no només en un sentit teòric. “Va ajudar molts artistes mexicans. Estava tan centrada en el seu treball i en els altres que es va despreocupar de la difusió de la seva obra”, indica la directora del Museu Tàpies, obstinada a rescatar artistes de la generació d’Antoni Tàpies (a qui Palau tenia dalt d’un pedestal) que han quedat als marges del cànon de l’art català.

I té tot el sentit: Tàpies no s’entén per si sol sinó en un context molt més ric, complex i en part (massa part) menystingut.