El Texas sura amb Arquimedes
El principi d’Arquimedes demostra que tot allò que sura desallotja un pes de líquid superior al seu propi pes. El Texas ha comprovat com l’aventura de rescatar el text de Josep Maria Miró, El principi d’Arquimedes, en la que és la seva primera producció pròpia, ha començat amb molt bon peu i que està en cartell fins al 27 d’abril. L’entrada de públic desplaça la buidor erma de quan les butaques no s’omplen.
Si el dubte que es coïa en la primera versió d’aquest text (2012) ja era fèrtil, ara és terriblement trasbalsador. Com s’ha d’interpretar el petó que un monitor de piscina fa a una criatura per tranquil·litzar-la? Quin és el nivell de desconfiança hi ha avui respecte a fa uns anys? Com és que aquesta desconfiança no ha eliminat els abusos? Evidentment, Josep Maria Miró no pretén justificar res. Simplement, és pregunta si, avui, les banderes vermelles fan més estreta una relació indispensable entre criatura i monitor.
La posada en escena de Leonardo V Granados ha volgut remarcar una intensitat de thriller, amb uns efectes de llum i de so que aprofundeixen els canvis d’escena. Potser és massa evident, però és una marca que reforça, efectivament. Que el Texas estigui a dues bandes permet variar les “repeticions” de les rèpliques. No arriba la informació suficient, fet que carrega d’ombres (i de silencis amagats) els personatges. Sandra Monclús és una continguda i rígida directora de la piscina. Èric Balbàs és el monitor principiant que va distanciant-se del protagonista. Marc Tarrida és l’expert monitor que no pot entendre la queixa d’uns pares (personificats en Jordi Coll) i que no sap gestionar-la. S’enfonsa com un plom i sembla que ell mateix desconfiï de la seva integritat.
Miró escriu per plantejar-se preguntes a l’escena. Els comportaments dels seus personatges són complexos, ambigus, de supervivència. Ara, la seva mirada és més polièdrica, com s’ha pogut veure a El cos més bonic...
