Gemma Casamajó parla de la maternitat al seu últim poemari

La periodista i poeta Gemma Casamajó (La Portella, 1974) ha publicat Com l’oculta flor d’un cactus (Quaderns Crema), un llibre de poesia que aborda les llums i ombres de la maternitat. L’autora fa un retrat complex, íntim i no sempre fructífer del que suposa ser mare, però també s’inspira en altres experiències que no són la seva, concretament, les d’una vintena de dones de generacions diferents a qui va entrevistar.

Casamajó recorda que la maternitat pot ser “ambivalent” amb situacions que poden anar “de l’amor més profund i el gaudi màxim” a la “despersonalització i la pèrdua de llibertat”. Tot plegat explicat a través de la poesia, que permet als lectors connectar amb la via emocional “d’una manera molt directa”. “El llibre transita cap a una experiència més col·lectiva des d’un punt de vista feminista que permet parlar de vivències molt diferents”, concreta Casamajó a l’ACN.

Ho fa a partir de diferents blocs que narren de forma cíclica el procés, relacionant l’experiència amb aspectes com l’aigua, la terra, els animals i, fins i tot, el cosmos, en una part final més metafòrica. La proposta –en la qual ha treballat cinc anys– permet a la poeta posar damunt la taula tota mena d’experiències felices, o no, que pretenen transmetre una “sororitat”, ja provinent de les antecessores de cadascuna de les dones. Casamajó també escriu sobre la maternitat de les dones que van tenir fills passats els quaranta anys i de les dificultats amb què es van trobar.

Pel que fa als lectors, reconeix que pot ser rebut com un poemari de “nínxol”, que interpel·li de forma més directa a les dones. “Té una part molt física i corporal, d’entrar al cos i a les sensacions que un home pot comprendre, però no sentir, perquè són intransferibles”, afirma, “i tampoc parla de criança, que seria potser la part més compartida”.

Casamajó pensa que un dels estereotips sobre la poesia que s’han de deixar enrere és que és una opció “elevada”. “És un gènere que necessita més esforç per part de qui llegeix, però també et dona més recompenses”, opina. “A mi no m’agrada la poesia críptica”, reconeix, “quan llegeixes sempre hi ha un misteri i alguna part que s’ha d’interpretar, però no m’agrada la poesia que no s’entén”.