Les màscares al cinema del misteri Bob Dylan
Dylan ajuda a entendre la transformació d’un país que va constatar que la utopia que havien anunciat els nous temps no arribaria mai
‘A Complete Unknown’, biopic amb Timothée Chalamet, es preguntaquè vol dir ser jove i viure en permanent contradicció
L’any 2007, el cineasta Todd Haynes va fer un retrat calidoscopi de Bob Dylan, titulat I’m not there, en què ens recordava que darrere el nom de Bob Dylan no hi havia només la personalitat de Robert Zimmerman, sinó moltes màscares. Haynes era conscient que només es podia parlar de Bob Dylan des de la fragmentació, des dels retalls que permeten copsar pistes d’un misteri difícil de resoldre. Bob Dylan era vist com un músic i un poeta inaccessible que no ha parat de transformar-se.
James Mangold, a Un completo desconocido (A complete unknown), que s’estrena avui als cinemes catalans, considera que a vegades és important imprimir la llegenda. Mangold parteix del naixement de Bob Dylan com a músic i utilitza la seva figura per revelar moltes coses que ajuden a entendre també la transformació d’una Amèrica que va passar de creure que els nous temps anunciaven la utopia a constatar que aquesta no arribaria mai. Dylan és vist com el símbol d’aquest canvi. James Mangold parteix d’un assaig d’Elijah Wald titulat Dylan goes electric. L’obra no comença parlant de Bob Dylan, sinó de Pete Seeger, d’un home perseguit i condemnat pel McCarthysme que creia en els ideals d’una esquerra que a Amèrica va deixar d’existir. Un home utòpic que creia que la recuperació de velles cançons folklòriques ajudaria a transformar el món. A Un completo desconocido, les primeres cançons que sonen no són les de Bob Dylan, sinó les de Woody Guthrie. La pel·lícula comença quan Bob Dylan arriba al Greenwich Village i pregunta al cantant folk Dave Van Rock en quin hospital es troba ingressat Woody Guthrie. Allà també troba Pete Seeger, reconeix una determinada herència i adopta uns pares que substitueixen els que ha deixat enrere a Hibbing (Minnesota). Dylan passa a ser un cantant folk que comença a construir una poètica pròpia. Escriu una cançó a una noia desconeguda del país del nord i una altra contra els senyors de la guerra després de veure per la televisió John Fitzgerald Kennedy parlar de la crisi dels míssils. Un completo desconocido també mostra un món en transformació. Bob Dylan és una esponja que veu de totes les tradicions, qüestiona la puresa del folk i la posa al costat de la música negra i el country rock de Johnny Cash.
En el primer acte, la pel·lícula se situa entre 1961 i 1964. Ens parla de la pujada vertiginosa cap a la fama d’un noi de vint anys. Ens diu alguna cosa sobre les crisis amoroses a partir de la relació que manté amb Sylvie –àlter ego de Suze Rotolo, l’amor de Dylan durant aquells anys, coneguda per estar amb ell a la coberta del disc The Freewheelin’–. També hi trobem Joan Baez, la intèrpret que va ser reina del folk un any abans que ell. Dylan li cedeix algunes cançons i l’estima interessadament des de la gelosia i el dubte. La primera part acaba de forma significativa quan Dylan canta The Times They Are A-Changin’ en el festival de Newport de 1964.
La segona part té lloc el 1965 i ens mostra un jove en crisi marcat per la decepció i obsessionat pel so elèctric. Comença a escriure Like a Rolling Stone i prepara el disc Highway 61 Revisited juntament amb el guitarrista Mike Bloomfield i un jove teclista anomenat Al Kooper. És el moment en què Dylan vol deixar el món en què ha crescut, vol emancipar-se dels seus pares adoptius, ja que alguna cosa ha canviat profundament en aquella Amèrica. Mangold parla del naixement del so elèctric associat al nihilisme i a la contracultura. Una sonoritat que sorgeix a Amèrica després de la mort de Kennedy. És el temps en què Dylan posa en crisi el seu passat i els seus amors. L’any 1965 traeix gairebé tothom que hi ha confiat per convertir-se en un cowboy motoritzat a la recerca de nous horitzons.
Un completo desconocido i I’m not there són les dues úniques pel·lícules de ficció que s’han fet sobre Bob Dylan, però si repassem la relació del cineasta amb el cinema veurem que va molt més enllà dels dos bons retrats que li han volgut fer aquests dos cineastes. Tot el món de Newport entre 1963 i 1965 i la controvèrsia elèctrica ja apareixia en el documental Festival (1967) de Murray Lerner. La creació de la banda i la crisis del folk també era el tema central de Don’t look back (1967) de D.A.Pennebaker, un altre film en què es documentava la primera gira anglesa de 1965, a la qual va convidar Joan Baez però no la va deixar actuar. En uns escena veiem com Baez li tanca la porta i l’abandona enrabiada. Dylan va intervenir en el muntatge d’un nou documental per a la cadena televisiva ABC sobre la gira europea de 1966 titulat Eat the document, que va dirigir Howard Alk. Hi va actuar amb The Hawks, la formació que donaria origen a The Band. El moment fort és la trobada i laconversa amb John Lennon. En el muntatge d’Eat the document, Bob Dylan va trobar el camí per dur a terme l’experimentació per anar més enllà dels models establerts en els documentals sobre el rock. El mateix Dylan va decidir transformar-ho tot i dirigir l’any 1978 la pel·lícula Renaldo and Clara, en què a partir de la gira Rolling Thunder Revue reuneix de nou Joan Baez i la seva esposa d’aquells anys, Sarah Lownds. Dylan parla d’ell mateix però crea els seus àlter egos per situar-se entre la ficció, el document i l’evocació poètica. Renaldo and Clara tenia una durada original de quatre hores i mitja i va ser reduïda a una versió de dues hores per ser estrenada, amb poc èxit, a les sales.
Dylan també ha treballat com a actor en tres pel·lícules: Pat Garrett and Billy The kid (1973), de Sam Peckinpah, en la qual també va fer la banda sonora; Hearts of Fire (1987), de Richard Marquand, en què és un músic en decadència, i Masked and Anonymous (2003), de Larry Charles, de la qual el mateix Dylan va escriure’n un guió de caràcter postapocalíptic amb el pseudònim de Sergei Petrov. Dylan va guanyar un Oscar per la cançó Things Have Changed de la pel·lícula Wonder Boys (2000), de Curtis Hanson. En el terreny del documental de compilació Martin Scorsese ha realitzat dues pel·lícules clau: No direction home (2005), en quèrecull documents de la primera etapa de Dylan amb moltes coses ara tractades a Un completo descaonocido, i The Rolling Thunder Revue: A Bob Dylan Story, concebuda com un fals documental amb moltes imatges provinents de Renaldo and Clara.
Un completo desconocido és l’única pel·lícula sobre Dylan que se situa en el terreny del biopic tradicional, però està feta des del risc. És interessant veure com escoltem pràcticament totes les cançons senceres cantades amb convicció per Timothée Chalamet i com aquestes estan perfectament integrades al guió. Així, al final, veiem com Bob Dylan no vol tornar a treballar a la granja de Maggie com tampoc vol continuar cantant per a Pete Seeger. El poeta pot sortir a l’escenari de temple del folk per dir It’s All Over Now, Baby Blue davant els ulls plorosos de Joan Baez. Un completo desconocido no porta grans teories sobre el retrat del músic misteriós que va guanyar el premi Nobel de literatura, però sap captar amb molta dignitat l’aire d’un temps complex per acabar preguntant-se què vol dir ser jove i viure en permanent contradicció.
Una estranyesa fascinant
Imma Merino
En una entrevista apassionant publicada a Todd Haynes: Chiméres americàines, un llibre concebut amb motiu de la retrospectiva que el Centre Pompidou va dedicar l’any 2023 al cineasta, aquest explica l’origen de I’m not there (2007): mentre escrivia el seu melodrama Far from Heaven (2002), va començar a escoltar constantment la música de Bob Dylan. No va deixar de fer-ho. Més tard, va llegir-ne biografies i va adonar-se que en totes s’hi fa present la seva capacitat de transformar-se, d’esdevenir un altre o potser de posar-se una nova màscara, sota l’impuls d’una recerca creativa insaciable. D’aquí, quan va decidir de realitzar un film a propòsit de Bob Dylan, Haynes va creure que l’única manera de fer-ho era dividir-lo literalment en diversos personatges. Explicar-ne la història multiplicant-lo li va semblar que faria justícia a la seva complexitat, a les seves mutacions, al seu pas d’un llenguatge polític a un de poètic.
És així que, a I’m not there, diversos actors (i una actriu) encarnen cadascun un personatge, amb un nom propi, formant un retrat polièdric, contradictori, de Bob Dylan. Tot i la participació de Heath Ledger, Christian Bale i Richard Gere, entre altres, sembla indubtable que l’encarnació més fascinant l’aporta Cate Blanchett. El cas és que Haynes va pensar que havia de ser una actriu qui representés Dylan en un moment en què, a mitjan darrers anys seixanta, presentava una imatge “audaçment andrògina, sagradament queer”. Va ser quan havia canviat la guitarra acústica per l’elèctrica, fet pel qual va ser considerat un traïdor, un judes: no és per res que el personatge corresponent s’anomeni Jude (Quinn). També era quan, abans de l’accident de moto gravíssim el juliol del 1966, estava sota l’efecte de les amfetamines, va perdre pes, es movia com una titella, va deixar créixer els seus cabells rinxolats. Per retrobar l’esperit transgressor, l’aire misteriós, l’efecte sorprenent del seu físic androgin –“essent-ho d’una forma subtil i desconcertant”– del Dylan d’aquella època, Haynes, doncs, va tenir clar que havia d’interpretar-lo una dona. I ho va proposar a Blanchett.
El cineasta va parlar amb l’actriu quan aquesta interpretava Hedda Gabler, d’Ibsen, en un teatre de Brooklyn. Haynes recorda que Cate Blanchett (i ella també) va sentir-se fascinada per la idea, però alhora espantada. S’ho va rumiar i va acceptar el repte. De fet, una de les seves qualitats és el camaleonisme, la pròpia capacitat de transformar-se. El cas és que no és només que, potenciant la pròpia androgínia i amb l’ajuda d’una perruca arrissada, tingui una sorprenent semblança amb el Dylan que encarna, sinó que amb els moviments del seu cos, aprimat d’una manera extrema, fan palpable un caos físic i psíquic d’algú que, lliurant-se a les amfetamines i també als àcids, va caure en la paranoia: la manera d’encongir-se i d’encorbar-se, de semblar una aranya, com així va percebre l’actriu veient el músic poeta en imatges d’aquella època. Però tampoc no és una mera imitació. Seguint el seu mètode, Cate Blanchett va documentar-se i preparar-se, però va deixar pas a la intuïció en el moment d’interpretar: el resultat és estrany, desconcertant, com volia Todd Haynes.
