Dos catalans molt dylanians

Fa unes hores que hem conclòs una conversa intensa a tres bandes amb dos dels catalans indiscutiblement més dylanians –Sergi Fabregat (un administratiu de l’Hospitalet de Llobregat) i Oriol Serra (periodista de Cardedeu)– i el segon, ja de matinada, ens comparteix via WhatsApp una piulada que tot just acaba de fer el músic, que és com si hagués acomiadat el community manager per assumir personalment des de fa uns mesos el control del seu compte a X (que té 491.000 seguidors... però des d’on no segueix absolutament ningú). “Avui és l’aniversari de Don Reno [1926-1984]”, escriu qui va ser premi Nobel de literatura 2016, que des de la tardor passada ha utilitzat la xarxa d’Elon Musk per lamentar la mort de Garth Hudson de The Band, recordar el músic Paul Butterfield (1942-1987), confessar el seu impacte davant un concert de Nick Cave que va poder veure al novembre a l’Accor Arena de París i recomanar The unknown, una pel·lícula de Lon Chaney de l’any 1927. “No voldria ofendre l’Earl [Scruggs, 1924-2012], però en Don em sembla més innovador”, hi afegeix Dylan. “La progressió dels acords, el tremolo [...], jazz, swing, rock-and-roll primerenc... tot està en la seva manera de tocar!”

Oriol Serra, via WhatsApp, ens comenta: “Dylan acaba de fer aquesta piulada i crec que explica molt bé algunes de les coses que he provat d’explicar en la conversa que hem mantingut. Aquest senyor té dues gires programades, de les quals no ha fet ni una sola menció a X, i, en canvi, utilitza aquest canal per reivindicar els pioners del bluegrass. Em trec el barret!” Fabregat, l’endemà de bon matí, ho remata: “Sí, potser les piulades d’aquests mesos poden ser un bon inici per desxifrar-lo...”

Llegeixin amb atenció perquè no és cap error d’impressió: Sergi Fabregat, d’ençà de l’inici a Milwaukee el 2 de novembre del 2021, ha vist la gira Rough and Rowdy Ways de Bob Dylan “en més de 90” ocasions. “Vaig veure Dylan per primer cop l’any 2010 a Barcelona. A mi, qui m’agradava era Springsteen i, de Dylan, amb prou feines en coneixia tres cançons”, ens explica. “Però vaig sortir d’aquell concert convençut que no existia res semblant al que havia vist!” Serra, per la seva banda, que va estrenar-se amb Dylan l’abril del 1999 al vell Palau d’Esports, ha testimoniat com a espectador 12 concerts d’aquest últim tour. “Això meu, comparat amb en Sergi, és ridícul...”, fa broma. Són, juntament amb una dona canadenca anomenada Sue, de qui diuen que ha assistit a “prop de 200” espectacles de Bob Dylan només en l’etapa Rough and Rowdy Ways, i diferents seguidors anglosaxons, part important d’una internacional dylanita amb prou esperit de comunitat per tenir “bona gent” disposada a acompanyar Fabregat i Serra, que es mouen sempre en transport públic, amb els seus vehicles quan Dylan toca en llocs dels Estats Units on és difícil arribar. Serra viu a les Franqueses del Vallès. Fabregat, allà, hi té família. Però el primer cop que es van veure va ser, el juny del 2023, quan Dylan va cantar dues nits al Gran Teatre del Liceu. El segon, menys d’un any després, ja va ser “on the road”, concretament a l’Orpheum Theatre de Memphis.

No dubten ni un instant a subratllar l’excel·lent moment de forma del Dylan actual, que, el 24 de maig, complirà 84 anys i, el 25 de març, a Tulsa (Oklahoma), on fa tres anys va inaugurar-se el Bob Dylan Center, emprendrà un nou tram (amb el qual ben pocs comptaven) del Rough and Rowdy Ways Tour. Fabregat assistirà als sis primers concerts i, ja a l’estiu, en veurà tres més de l’Outlaw Tour, una gira nord-americana que Serra tampoc es perdrà i en la qual Dylan comparteix programa amb Willie Nelson, John Mellencamp, Billy Strings i Robert Plant & Alison Krauss. “Veure algú que ha canviat uns quants cops la història de la música apostar tan decididament, amb quasi 84 anys, pel seu present és increïble”, diu Serra, que recorda que, en aquesta gira, Dylan no ha deixat mai de tocar nou de les 10 cançons del disc que va publicar l’any 2020, la qual cosa no feia amb un disc seu, hi afegeix, “des del 1980 amb Saved”. “Recordo el tercer concert a Praga”, assenyala, per la seva banda, Fabregat. “Va posar-se a tocar el teclat en una cançó. Com que tenia el peu de micro just al costat, no podia cantar còmodament i, al final, va decidir desempallegar-se del peu i cantar amb el micro a la mà durant tota l’actuació com si fos un crooner a les cinc de la matinada en un bar. Tot havia estat un accident, però li va agradar tant la idea que ho va continuar fent fins que va acabar la gira! Quan veus algú amb 83 anys jugar com ell juga amb la impressibilitat, és realment emocionant!” Els repertoris, a diferència de fa uns anys, són rígids però, com certifiquen tots dos, amb Bob Dylan no hi ha mai dos concerts, ni dues cançons, iguals. “My own version of you va començar la gira com un blues pantanós i va acabar-la transformada en cançó melòdica amb piano”, constata Fabregat. “I Key West (Philosopher Pirate) va fer també una mutació en directe espectacular!”, hi afegeix entusiasmat Serra, que reclama un disc en directe d’aquest tour que documenti una de les “etapes de Dylan que millor es recordaran”. “En un món tan mediocre com el que vivim, veure algú fent les coses tant a la seva bola com Bob Dylan és esperançador!”, conclou.