Comunicació

Josep Maria Orta i Sagalas

Redactor en cap de l’Avui el 1976

“L’Avui va néixer amb una sabata i una espardenya”

“L’empresa va fer una joguina amb el diari i ja us espavilareu. Jaume Vilalta feia miracles pidolant diners d’on fos. No arribàvem”

“Una ficada de pota històrica: «Gil-Robles, possible president del govern.» Això no era mentida, però possible ho era tothom”

Hi havia molta por, molta por, al començament, que ens tanquessin l’Avui al cap de dos dies
Soc dels que creuen que cal reivindicar la figura de Pujol. L’únic diari que li interessa era ‘La Vanguardia’
Diguin el que diguin, el cop triomfa. Tejero va anar a la presó, sí, però hi ha la LOAPA i s’entrarà a l’OTAN

Josep Maria Orta i Sagalas (Barcelona, 1951) va ser redactor en cap de l’Avui, juntament amb Andreu Calaf, quan va sortir el diari el 1976, a les ordres de Josep Faulí, director, i Josep Maria Cadena, sotsdirector. El lector haurà de perdonar-nos si en aquesta entrevista apareixen paraules de l’argot periodístic, però Josep Maria Orta xerra amb un ritme ràpid, una memòria prodigiosa i una gran passió per l’ofici. Aquesta conversa és com si tornéssim a la redacció del diari Avui de fa 50 anys.

Us va tocar la feina estressant però apassionant de treure un diari en tres mesos.
Sí, tot va ser molt ràpid. S’acabava de morir Franco i abans hi havia hagut l’intent de fer un diari en català, Migdia. El Diari de Barcelona va intentar fer la transició del franquisme pel seu compte amb garrotades. Després de l’Avui sortirien El Periódico i El País, que van revolucionar la premsa escrita. Abans hi havia hagut una experiència que va acabar malament, la del Diari de Barcelona. Una part de la redacció se’n va anar a El Periódico i una altra vam anar a l’Avui. Els diaris tenien redaccions molt potents i nosaltres vam néixer amb una sabata i una espardenya. El País tenia un capital de 1.000 milions [de pessetes], i nosaltres, de 100.
Com era la redacció?
Una combinació de gent molt jove i gent que tenia més sensibilitat catalanista que periodística. Sortia una cosa molt rara.
I amb pocs recursos?
Pocs recursos, no teníem ningú a Madrid. Jo em barallava molt per ser un diari normal en català. Amb tota la sensibilitat catalana que vulguis, però que les meves portades i continguts no distorsionessin gaire respecte a la resta de diaris de la professió. Hi va haver una ficada de pota històrica: “Gil-Robles, possible president del govern.” Això no era mentida, però possible ho era tothom. No controlàvem el que passava a Madrid. En canvi, la política catalana amb l’Antoni Ribas la controlàvem bé.
Ocupava la posició més difícil. Els del consell d’administració ja havien aconseguit treure un diari en català. A vostè li tocava gestionar amb pocs recursos?
No. El director [Josep Faulí] i en [Josep Maria] Cadena eren els que solucionaven les coses amb una trucada, a Catalunya. Jo era el sergent que movia la redacció perquè el més important d’un diari és que surti cada dia.
I no teníeu rotativa pròpia.
Els tallers eren antidiluvians i no hi havia un projecte clar de com evolucionava el negoci. Van comprar un lector òptic, una màquina on posaves el text, t’ho llegia i ho convertia en plom, però hi havia d’haver una mecanògrafa perfecta que cada vegada que hi havia un error s’aturava. El procés s’allargava moltíssim.
L’Enric Cirici, el vicepresident, explicava que els periodistes demanaven una secretària perquè els piqués les notícies.
En Cirici estava molt poc per la redacció. Ells es creien que els canvis tecnològics anaven per imprimir a El Ciero [El Noticiero Universal], però el que s’havia de fer era informatitzar. Els periodistes som bruts, ens equivoquem. I només hi havia dues mecanògrafes per picar els textos d’una manera immaculada.
I els correctors?
Els correctors després potinejaven els textos amb tota la raó, canviant-ho. Aleshores, no és que la redacció s’hi oposés.
Abans d’arribar a l’Avui, d’on venia? Del ‘Brusi’?
Del Brusi [Diari de Barcelona]. Allà feia compaginació.
I a l’Avui és redactor en cap.
Sí, jo feia la maqueta, repartia les pàgines i controlava la producció.
Implicava fer el tancament?
Jo m’hi estava totes les hores, al diari. Hi anava al matí, m’emprenyava amb el que se’ns havia colat, venia a dinar i hi tornava fins a les dues o les tres de la matinada, quan tornava a casa amb el diari.
De quant eren les jornades?
En periodisme...
Això ha canviat. Ara miren el rellotge.
Jo quan estava a La Vanguardia, i no fa gaire temps, tampoc no mirava el rellotge. Sabies quan hi entraves, però no sabies quan en sorties, ni on. A La Vanguardia, si passava alguna cosa, agafaves un avió i te n’anaves.
Com eren els primers Avui?
Política espanyola i internacional, molt d’agències. A Catalunya ens movíem més. Teníem els millors articles d’opinió i col·laboracions del país.
Com es partien la feina amb l’Andreu Calaf?
Teòricament revisava els textos ell, i després tots dos. Arribava un volum...
Qui el fitxa? Cadena o Faulí?
A mi em fitxa en Faulí, estàvem tots dos al Diari de Barcelona. Un altre que venia d’allà i va tenir un paper molt imporant a l’Avui va ser en Joaquim Parramon, l’economista. És la persona que va estructurar les seccions d’economia de tots els diaris de Barcelona amb una nova generació que no eren els que anaven a pidolar els beneficis a les empreses. Ho va professionalitzar i va crear un grup d’economistes que estan a tots els diaris. Va canviar la professió d’uns que potser no tenien les mans gaire netes.
Està cinc anys a l’Avui. Per què se’n va?
Perquè amb en [Jordi] Maluquer ens enteníem molt poc. L’empresa va fer una joguina amb el diari i ja us espavilareu. Aquí hi ha un senyor que feia miracles, que és en Jaume Vilalata [gerent], pidolant diners d’on fos perquè no arribàvem. Primer feia molta il·lusió, el diari, però la gent se’n cansa. Es va fer un diari “amb lletra petita perquè no ho llegeixin massa”. Hi havia molta por, molta por, al començament, que ens el tanquessin al cap de dos dies.
Lletra petita i sense fotografia.
A la rotativa d’El Ciero sortia tot en negre. Fèiem servir dibuixos.
Vostè tenia una secció a la contraportada, oi?
Sí, Mot a la Fi. El nom el va posar en Cadena. Un comentari d’unes quinze o vint ratlles, petit, sobre l’actualitat.
Tenia absoluta llibertat?
Sí.
Es va haver d’autocensurar?
Sí, sempre, però això a tot arreu i tots els periodistes. Ja escrius el que pots escriure sabent on estàs. Això passa a El País, La Vanguardia... En segons quins temes ja no t’hi poses.
Feu el primer diari en català. Franco s’acaba de morir i és un moment d’una certa obertura.
És un moment en què un sector important de Catalunya trempava. Havíem fet la manifestació Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia multitudinària. Les forces reaccionàries estaven espantades, després ja es van organitzar. I era una joguina nova, un exemple de normalització.
I, malgrat això, hi havia un punt d’autocensura a la redacció?
Home, no podies dir “activistes” als d’ETA, eren terroristes. Amb l’exèrcit no t’hi posaves.
I respecte a la propietat del diari?
No ens hi posàvem. El primer dia jo no tenia portada, i hi vam posar –i va ser molt criticat– els 10.000 obrers del metall en vaga. Per cert, se’ns va criticar molt perquè a l’editorial no hi havia cap referència al rei. I va passar desapercebut que la primera carta al director la firmava un tal Josep Tarradellas. Amagat pel que pogués passar.
L’Avui arrenca amb una mica de por?
Amb tota por, amb tota por.
Quan marxa el 1981 ja hi ha hagut una certa evolució?
Hi ha dues fases, i pel mig un cop d’estat que, diguin el que diguin, triomfa. El Tejero, sí, va perdre i va anar a la presó, però al cap de quinze dies hi va haver la Loapa, vam entrar a l’OTAN... D’alguna manera eren molts dels punts que demanaven els colpistes. Hi va haver una marxa enrere. No en Tejero i en Milans [del Bosch], però segurament [Alfonso] Armada sí.
Això ho vau patir.
Ho vam patir tots. També vam patir que costava llegir en català i que, a poc a poc, ens deixaven. Dels 200.000 exemplars del primer dia –que va ser un desastre per l’amateurisme del consell d’administració; hi havia gent que havia rebut 20 diaris perquè tenia 20 comptepartícips, i d’altres no en van rebre cap–, vam anar baixant. Era un grup amateur, tots eren bona gent i molt amics. Tete Montoliu, quan buscava un guitarrista, deia: “Porta’m un fill de puta que sàpiga tocar la guitarra.”
La redacció era idíl·lica o també tenia un punt d’amateurisme?
No, no era idíl·lica. Hi havia molta inexperiència, començant per mi. El que passa és que jo venia de la revolució que havíem fet al Diari de Barcelona abans que ens el tanquessin i amb un mestre que era l’Antonio Franco. Jo volia traslladar les inquietuds, però els periodistes de l’Avui no eren els mateixos: uns venien del món intel·lectual, d’altres eren molt joves i no sabien de l’ofici la meitat.
Per tant, quin record en té?
Una gran il·lusió col·lectiva. Un diari més o menys digne mentre hi van estar en Faulí i en Cadena. I van posar en Maluquer, molt bona persona, però no en tenia ni idea, de periodisme.
I vostè era...
Jo era el que parava els cops. Però en un moment determinat em va dir [Maluquer, ja director]: “No cal que vinguis a la nit, que ja surt sol; vine al matí i mira què han tret els altres diaris.” Un profund desconeixement de la professió i el sistema de producció, perquè el més important d’un diari és tenir-lo al quiosc a l’hora determinada.
I els lectors?
Teníem un públic molt fidel. No sé per què un dia vam repetir la numeració de l’exemplar i hi va haver gent que se’n va adonar i ens va trucar.
En els seus cinc anys a l’Avui, sempre es va imprimir el diari a la rotativa d’‘El Noticiero’?
Primer amb la rotativa de plom d’El Noticiero, que al cap de tres anys en va comprar una de nova amb cara i ulls. Allà ja es podien publicar fotos. Allà també tirava El Periódico, que tenia preferència. Nosaltres tiràvem abans [tancaven abans l’edició].
Quants anys tenia?
Vint-i-cinc, era molt jove, amb tres anys d’experiència al Diari de Barcelona i amb el carnet de periodista nou. La redacció era molt jove, molt ingènua, i molt patriota en molts casos.
Molt patriotes tots?
Pràcticament, sí. Era la nostra joguina. Amb una professionalitat, en molts casos, manifestament millorable.
Quedava compensada per la catalanitat, pel patriotisme?
També has de limitar-ho, això, perquè quan tu compres el diari és per saber el que ha passat el dia abans. Algú deia: “L’Avui és un diari que surt demà publicant les notícies d’ahir.” Anàvem bastant desfasats, sobretot a internacional.
Quin model de diari volíeu fer?
Quan feien la propaganda, deien que Le Monde. En les primeres eleccions cadascú feia pressió als partits per posar les xifres d’assistents. Vam aconseguir encabir 200.000 persones a la plaça de braus Monumental en un míting d’Esquerra. Era més el que et deien que intentar buscar, perquè no hi havia temps.
Amb l’opinió, l’Avui sí que era distintiu, oi?
L’opinió era de primera divisió, perquè totes les patums, que ja havien promocionat el diari en català i la seva necessitat, estaven contentes de col·laborar-hi.
On se’n va quan deixa l’Avui?
A la Generalitat. Em va cridar en Faulí perquè jo no m’entenia amb en Maluquer. Allà hi vaig estar cinc anys. No m’agrada gens ser funcionari. Hi vaig amb la idea de tornar als diaris.
Era jove i tenia recorregut.
Sí, però estar en una institució de partit aquí marca molt. A Madrid, no. Llavors me’n vaig anar a El Correo. Em va fitxar en Jordi Daroca. Vaig estar-hi sis mesos perquè de seguida em va cridar La Vanguardia.
Tenia etiqueta de convergent?
No. Jo m’he passat 10 o 15 anys fent el PP de Madrid, i érem del nucli que amb l’Aznar ens trucàvem cada dia i ningú no ha dit mai que jo fos del PP.
Per què diu que a Catalunya et marca molt una institució?
Aquí marca molt perquè et diuen: “Aquest és el correveidile d’en Pujol.”
Quina relació hi tenia, amb ell?
Quan vaig estar a la Generalitat, molt correcta. Soc dels que creuen que la figura de Pujol s’ha de reivindicar.
S’ha comès una injustícia?
Crec que sí. En clau familiar, no m’hi poso i tinc molts dubtes. En clau política, les dues o tres primeres legislatures va estructurar el país d’una bona manera.
Pujol va ajudar l’Avui?
Molt.
Vostè, quan hi estava, deuria veure que el seu diari de referència era ‘La Vanguardia’.
A Pujol, l’únic diari que li interessava era La Vanguardia.
Per tant?
No podia deixar morir l’únic diari en català d’aleshores.
Se’l sentia seu o era una aventura de l’Espar i Ticó?
A l’Avui al començament hi havia des del PSUC, els socialistes, més del Pallach que dels altres, però també Convergència, és evident, i Esquerra, que no era ningú aleshores. Era un diari obert a tots aquests. Després arriba un moment en què no es poden pagar les nòmines ni El Ciero [rotativa] i les subvencions hi tenen un cert pes i volen influir més del compte. Més que el consell d’administració.
Ho va patir, això?
Molt poc. Me’n vaig anar abans. Però el nostre públic tampoc hauria entès que critiquéssim la Generalitat, que era de tots i havia costat molt d’aconseguir.
Trajectòria intensa

Un periodista a la Generalitat de pa sucat amb oli

Josep Maria Orta, periodista llicenciat per l’Escola de Periodisme de l’Església, va ser durant 15 anys professor de tecnologia de la informació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va començar al Diari de Barcelona, va marxar al primer Avui, on es va estar entre el 1976 i el 1981, quan va anar al Departament de la Presidència de la Generalitat amb Josep Faulí i en l’època del totpoderós Lluís Prenafeta. “Aquella Generalitat era de pa sucat amb oli. Pràcticament no teníem competències i la Generalitat s’estava construint. Tots hi cabíem, al Palau, i això és obra de Pujol”, explica el periodista. Després del seu pas pel govern, va estar mig any de sotsdirector d’El Correo Catalán, fins que va fitxar per La Vanguardia, quan el director era Francesc Noy. Després va treballar amb els directors Joan Tàpia i José Antich. Vint-i-cinc anys al rotatiu de Godó, entre Barcelona i Madrid, on es va especialitzar en la cobertura del Partit Popular. “La Generalitat era un organisme d’estat en construcció. Quan vaig treballar a Madrid, vaig veure que això d’aquí és bastant tronadet. I quan he anat al Parlament Europeu, que no serveix per a res, em semblava que allò sí que era important”, diu. A Josep Maria Orta li va tocar cobrir de primera mà l’ascens de José María Aznar al PP. Hi ha tingut una relació molt directa, amb l’exdirigent del PP i expresident espanyol, perquè el va tractar “quan l’Aznar no era res”. “Jo tenia per a La Vanguardia un corresponsal a Valladolid que era un rojo i es deia Miguel Ángel Rodríguez. No sé si et sona.” Orta continua sent amic del famós MAR. “Jo amb els companys d’altres diaris m’hi he entès sempre molt bé”, afegeix. Els últims anys de la seva carrera professional els va passar a l’Ajuntament de Barcelona en l’època de l’alcalde Xavier Trias.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia