CRÍTICA
Rilke, tornar a la bresca
Rainer Maria Rilke (Praga, 1875 - Muzot, Suïssa, 1926). A l’arrel de la seva lírica hi ha un profund desarrelament. Praga, Múnic, Berlín, Rússia, París, Itàlia i Suïssa descriuen l’itinerari d’un poeta a la recerca constant de la serenor interior, de l’alliberament d’una infantesa tenallada per una mare profundament opressora, i de les condicions òptimes per a la inspiració.
Vet aquí un periple geogràfic i existencial en un moment històric que enfronta, a més, la mort de Déu. A finals del s. XIX (Nietzsche n’és relator) la fe tradicional entra en una crisi profunda: l’absència de la divinitat, que ha deixat de presidir el món i el més-enllà, retruny a la primera de les celebèrrimes Elegies de Duino: ¿Qui, si jo cridés, em sentiria entre les jerarquies dels àngels? És en aquest context que floreix l’obra rilkeana, abandonant la lírica romàntica en pro d’una de modernista profundament simbòlica i pròpia, que poua en l’ésser, en la profunditat de l’existència. Agraïm a Feliu Formosa i a Joan Margarit haver-nos apropat a l’univers rilkeà gràcies al volum Rainer Maria Rilke. Poemes, que aplega 130 composicions traduïdes al català, pertanyents a diverses etapes de la vida creativa del poeta austríac, dels Nous poemes (1907) a les Elegies de Duino i els Sonets a Orfeu (1923).
Amb Déu absent, incapaç d’articular el sentit de l’existència –amb una religió, doncs, que ja no relliga–, Rilke convocarà la paraula poètica per restablir el lligam entre nosaltres i el món. Ho farà, doncs, a través d’una poesia “que canta una terra de la qual el poeta no fuig com el místic”, explica Joan Margarit al pròleg del llibre. Les coses del món, diu Rilke a la Novena Elegia, “volen ser transformades en el nostre cor invisible”. Vet aquí el programa del poeta, transformar el visible en invisible: en lloc de descriure la realitat tal com la veiem, cal macerar-la poèticament per expressar la ressonància interna que genera en nosaltres, revelant-ne el sentit ocult. Aquesta nova manera de percebre i d’escriure fa emergir el concepte de Weltinnenraum (espai interior del món), fonamental en la poètica rilkeana: un nou espai que connecta la dimensió interior i exterior de tots els éssers. Vet aquí com la tasca del poeta restableix el lligam entre l’home i el món: donant veu a les coses, investint-les de sentit i revelant-ne la profunditat oculta. Això, però, no concerneix només la poesia, sinó l’art en general (vegem, en aquest sentit, el magnífic sonet Tors arcaic d’Apol·lo).
No existeix un més enllà de la terra. Ni per a les coses ni per a nosaltres: “Ser aquí ja és molt”, canta la Novena Elegia: “Una vegada i prou (…). Però aquest haver estat una vegada, tot i que sigui una sola: haver estat terrenal sembla que és irrevocable”. La vida, fràgil i efímera, té un valor inapel·lable, perquè hem trobat a la terra la transcendència que abans reservàvem a un més-enllà. La mort és un dels temes centrals de la poesia rilkeana: lluny de ser tràgica, l’entén com una presència essencial de la vida, una mena d’experiència que no ve de fora, sinó que està integrada en l’existència de cadascú. És, precisament, el reconeixement i la comprensió de la mort, el que ens permet viure amb plenitud: Rilke dedica a Orfeu els seus sonets; el mític poeta capaç de transformar el dolor per la pèrdua d’Eurídice en cant: bellesa, sentit i transcendència.
L’Obert (das Offene) és un altre concepte cabdal de la poètica de l’austríac. Expressa una mena de paradís perdut: un tipus de relació primordial i total amb el món que no atén a les distincions de la consciència racional que separen el subjecte de la realitat. Només l’art i la poesia ens poden apropar a l’Obert, permetent-nos transcendir les interpretacions i les categories de la nostra consciència. Ara bé, Rilke identifica dos clars residents de l’Obert (que cantaran contínuament els seus versos): les bèsties i els nens. Llur mirada no està filtrada per les categories pròpies de la consciència dels homes, la qual cosa els connecta amb la vida de manera immediata. Aquesta consciència oberta els allibera, també, de l’angoixa pel pas del temps i la pròpia finitud: “I on nosaltres veiem esdevenidor, ell hi veu el tot / I ell mateix en el tot, salvat per sempre”, relata la Vuitena Elegia a propòsit de l’animal. Els gat del bellíssim poema Gat negre, amb la seva mirada penetrant que captura el nostre esguard “com un insecte ja extingit”, sembla un portal a l’invisible, a un espai més essencial, profund i misteriós. En canvi, el cèlebre La pantera descriu l’apàtic existir d’un felí engabiat que, alienat de la seva condició, ha perdut la connexió primordial amb la realitat, amb l’Obert.
Els animals i els nens viuen envescats en la profunditat i la densitat de l’existència (“No creguem que el destí sigui res més / que aquesta densitat que té la infància”, escriu Rilke a la Setena Elegia). El projecte del poeta: tornar a la bresca, a través de la paraula, per fer-hi la “mel de l’invisible”.
