la crònica
Nosaltres som de la ‘Bande Dessinée’
Si haguéssim de dir pel broc gros quines són les tres grans tendències o escoles que dominen internacionalment el còmic, podríem destacar la historieta de superherois, bàsicament generada als Estats Units; el manga o còmic japonès, i l’europeu, que és bàsicament el llegat de l’anomenada escola francobelga. Bèlgica i França han estat el bressol d’una manera estètica i narrativa que ha configurat gran part del còmic contemporani.
A Catalunya som hereus de diferents maneres de fer, però l’empremta francobelga ha marcat molt. De fet, dues de les publicacions que han introduït al còmic diverses generacions de lectors, Cavall Fort i Tretzevents, han estat molt orientades per aquesta estètica i tenen el mèrit d’haver descobert grans personatges d’aquesta escola, com és el cas de Sergi Grapes i els Barrufets. D’altra banda, no cal dir l’impacte que va tenir i continua tenint al nostre país Tintín, l’estendard europeu de la B.D., abreviatura de Bande Dessinée, que és com es denomina en francès el còmic.
El còmic francobelga ha tingut diferents maneres de fer, com l’escola de Brussel·les, amb els personatges de la revista Tintín al capdavant, o l’escola de Marcinelle, amb personatges tan emblemàtics com Lucky Luke que apareixien al setmanari Spirou, També s’hi pot afegir l’Escola de París amb la revista Pilote, d’on sortira una altra icona del còmic europeu: Astèrix.
La també anomenada línia clara s’ha transformat segons l’aparició de noves generacions d’autors influenciats per aquest corrent. Als anys vuitanta, la revista Cairo, dirigida per Joan Navarro i publicada per Norma, va aixoplugar una modernitat que des de les fonts de la línia clara oferia unes creacions plenes de contemporaneïtat. A Cairo hi va haver espai per a una altra escola nascuda fora dels territoris francesos i belgues però amb la seva empremta sempre present: l’Escola Valenciana dels anys vuitanta. Mique Beltran n’és un exemple.
Però, tot i la gran incidència del còmic francobelga a tot Europa, pocs estudis han analitzat aquest corrent d’una manera global i establint un pont d’influències mútues com en el llibre de Jordi Canyissà. El canon franco-belga. Una historia de la historieta europea. Òbviament, a França i a Bèlgica s’editen multitud de publicacions i llibres sobre la seva història però habitualment ho fan des d’un punt de vista parcial i segmentat i no des de la perspectiva històrica que té Canyissà. L’obra ha estat editada per ACT Ediciones i parteix d’una iniciativa de l’associació sense afany de lucre Tebeosfera, dedicada a l’estudi del novè art. La intensitat d’aquest treball, la demostra el fet que Canyissà hagi invertit prop de 10 anys en la seva elaboració.
Canyissà estableix com a inici del cànon la creació de Tintín. Escriu: “És la llavor de tot el que vindrà després, perquè des d’aquell moment els autors publicaran per imitar aquest model, per reinventar-lo o per rebutjar-lo.” I hi afegeix: “Quan Hergé va començar a publicar Tintín l’any 1929, ni tan sols hi havia una paraula en francès que definís el còmic, el terme Bande Dessinée no es consolidaria fins després de la Segona Guerra Mundial.”
Canyissà no oblida els precedents i parla de tot allò que conforma el nou art de la historieta i que, fins consolidar un llenguatge personal a Europa, beu encara del model del conte il·lustrat, de la caricatura de premsa i del model arcaic de les auques, a diferència dels Estats Units. L’obra va construint ponts entre les diferents èpoques fins arribar al 1996, quan apareix Epilèptic, de David B.