Crueltat atàvica i estranya bellesa

Per què un docu­men­tal sobre la tau­romàquia? Albert Serra explica que fa uns anys, Jordi Balló, direc­tor del màster de docu­men­tal de la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra li va pro­po­sar la pos­si­bi­li­tat de rodar una pel·lícula. Serra va dir-li que no tenia cap ganes de fer un docu­men­tal, però que si algun dia en fes algun seria sobre la tau­romàquia. La res­posta va des­con­cer­tar però va anar aga­fant cos. Serra es man­te­nia fidel a dos dels prin­ci­pis que han sigut el motor de la seva obra: la pos­si­bi­li­tat de posar en crisi la cor­recció política però també la pos­si­bi­li­tat de posar l’estètica en pri­mer ordre fins a con­ver­tir-la en camí cap a una ètica que passa per des­qua­li­fi­car tot mani­que­isme i demos­trar que no hi ha ni blancs i negres sinó uns quants gri­sos, molts fana­tis­mes i molts pre­ju­di­cis.

Què és Tar­des de sole­dad ? D’entrada, podem dir que és una experiència visual de gran bellesa i de gran duresa. Una pel·lícula que mos­tra la lluita entre l’home i la bèstia sense cap con­cessió. La pel·lícula comença amb la imatge d’un toro rebu­fant enmig d’una devesa extre­me­nya, i a par­tir d’aquí anem a l’inte­rior de les pla­ces. No veiem mai el públic, només l’home que matarà les bèsties, els mem­bres de la seva qua­dri­lla i els ani­mals. L’experiència visual deixa sen­tir coses que mai s’han vist. Les tres càmeres que van fil­mar en diver­ses pla­ces de braus de l’Estat ens situen dins del duel. La pro­xi­mi­tat ens des­con­certa, ens espanta o ens sedu­eix. El torero és tacat de sang i veiem el toro que ago­nitza men­tre l’home s’enor­gu­lleix de la feina feta, però també veiem el torero enves­tit pel brau. Pal­pem l’angoixa, el dolor, la por i l’adre­na­lina, però també el pati­ment de l’ani­mal tor­tu­rat. Un acu­radíssim tre­ball de so de Jordi Ribas deixa sen­tir els esbu­fecs del torero, les excla­ma­ci­ons dels com­panys de la qua­dri­lla. Serra no es queda només amb el que passa a la plaça, sinó que explora el trànsit cap a la con­fron­tació. Veiem el torero posant-se el traje de luces en silenci. Les mit­ges del torero i tota la seva ves­ti­menta ens por­ten cap a una certa ambigüitat sexual, com si la pre­tesa viri­li­tat que s’exhi­beix a la plaça es trans­vestís. Una càmera en una fur­go­neta ens mos­tra el torero ado­lo­rit després d’haver estat atro­pe­llat pel toro. Els seus com­panys elo­gien la seva valen­tia i un mem­bre de la qua­dri­lla plora. Ha fallat en la seva feina o està vençut per la por?

Albert Serra torna a posar el mite al cen­tre de la seva obra. El rere­fons visual de les imat­ges ens por­ten cap a Goya, Manet, Zulo­aga, Picasso, Soro­lla. etc. A Tar­des de sole­dad emer­geix tota una cul­tura visual i literària, però també sen­tim alguna cosa que en reflec­teix el seu eclipsi. Serra filma alguna cosa que s’acaba. Cap­tura un món auto­su­fi­ci­ent que lluita per man­te­nir el seu ana­cro­nisme enfront dels temps moderns. Tar­des de sole­dad s’aparta del folk­lore i de la vella idea de fiesta naci­o­nal. Pre­fe­reix con­ver­tir el seu docu­men­tal en una pel·lícula de ter­ror.

Tar­des de sole­dad es con­ver­teix en una pel·lícula vol­gu­da­ment ambi­gua i com­plexa. Els que esti­men la tau­romàquia es tro­ba­ran amb una obra que els increpa al mos­trar-los fron­tal­ment la barbàrie, i tots aquells que es mani­fes­ten anti­tau­rins es tro­ba­ran davant d’unes imat­ges que els recor­den que les coses sem­pre són més com­ple­xes. D’altra banda, Tar­des de sole­dad docu­menta una violència atàvica que té a veure amb un cert incons­ci­ent espa­nyol, del qual tots els actes ritu­als que tenen lloc a la plaça n’aca­ben mos­trant alguna cosa ori­ginària.