Crueltat atàvica i estranya bellesa

Per què un documental sobre la tauromàquia? Albert Serra explica que fa uns anys, Jordi Balló, director del màster de documental de la Universitat Pompeu Fabra li va proposar la possibilitat de rodar una pel·lícula. Serra va dir-li que no tenia cap ganes de fer un documental, però que si algun dia en fes algun seria sobre la tauromàquia. La resposta va desconcertar però va anar agafant cos. Serra es mantenia fidel a dos dels principis que han sigut el motor de la seva obra: la possibilitat de posar en crisi la correcció política però també la possibilitat de posar l’estètica en primer ordre fins a convertir-la en camí cap a una ètica que passa per desqualificar tot maniqueisme i demostrar que no hi ha ni blancs i negres sinó uns quants grisos, molts fanatismes i molts prejudicis.

Què és Tardes de soledad ? D’entrada, podem dir que és una experiència visual de gran bellesa i de gran duresa. Una pel·lícula que mostra la lluita entre l’home i la bèstia sense cap concessió. La pel·lícula comença amb la imatge d’un toro rebufant enmig d’una devesa extremenya, i a partir d’aquí anem a l’interior de les places. No veiem mai el públic, només l’home que matarà les bèsties, els membres de la seva quadrilla i els animals. L’experiència visual deixa sentir coses que mai s’han vist. Les tres càmeres que van filmar en diverses places de braus de l’Estat ens situen dins del duel. La proximitat ens desconcerta, ens espanta o ens sedueix. El torero és tacat de sang i veiem el toro que agonitza mentre l’home s’enorgulleix de la feina feta, però també veiem el torero envestit pel brau. Palpem l’angoixa, el dolor, la por i l’adrenalina, però també el patiment de l’animal torturat. Un acuradíssim treball de so de Jordi Ribas deixa sentir els esbufecs del torero, les exclamacions dels companys de la quadrilla. Serra no es queda només amb el que passa a la plaça, sinó que explora el trànsit cap a la confrontació. Veiem el torero posant-se el traje de luces en silenci. Les mitges del torero i tota la seva vestimenta ens porten cap a una certa ambigüitat sexual, com si la pretesa virilitat que s’exhibeix a la plaça es transvestís. Una càmera en una furgoneta ens mostra el torero adolorit després d’haver estat atropellat pel toro. Els seus companys elogien la seva valentia i un membre de la quadrilla plora. Ha fallat en la seva feina o està vençut per la por?

Albert Serra torna a posar el mite al centre de la seva obra. El rerefons visual de les imatges ens porten cap a Goya, Manet, Zuloaga, Picasso, Sorolla. etc. A Tardes de soledad emergeix tota una cultura visual i literària, però també sentim alguna cosa que en reflecteix el seu eclipsi. Serra filma alguna cosa que s’acaba. Captura un món autosuficient que lluita per mantenir el seu anacronisme enfront dels temps moderns. Tardes de soledad s’aparta del folklore i de la vella idea de fiesta nacional. Prefereix convertir el seu documental en una pel·lícula de terror.

Tardes de soledad es converteix en una pel·lícula volgudament ambigua i complexa. Els que estimen la tauromàquia es trobaran amb una obra que els increpa al mostrar-los frontalment la barbàrie, i tots aquells que es manifesten antitaurins es trobaran davant d’unes imatges que els recorden que les coses sempre són més complexes. D’altra banda, Tardes de soledad documenta una violència atàvica que té a veure amb un cert inconscient espanyol, del qual tots els actes rituals que tenen lloc a la plaça n’acaben mostrant alguna cosa originària.