El temps és un gran arquitecte

Acostar-se a la Missa Solemnis (1824), de Ludwig van Beethoven (1770-1827), és fer-ho amb un dels cims, ja no tan sols de la història de la música occidental, sinó també de l’espiritualitat humana. Per a un compositor com Beethoven que estava convençut que la música li era dictada per Déu, davant del repte d’haver de compondre una obra per a l’entronització com arquebisbe de la ciutat morava d’Olmütz del seu amic l’arxiduc Rodolf d’Àustria (1788-1831), va voler-se lliurar a fons en la creació d’una missa solemne que, segons el mític Wilhelm Furtwängler, hauria de ser considerada la millor obra de Beethoven. Tant era així que aquest director va desistir d’interpretar-la mai i va declarar que se sentia “incapaç d’obtenir un resultat que faci justícia a la grandesa del seu missatge”.

En un altre ordre de coses, com assenyalaven les erudites notes al programa de Jaume Radigales, el director napolità Riccardo Muti va estar cinquanta anys estudiant-la per dirigir-la, el 2021, al Festival de Salzburg.

Aquest cronista ha de confessar que esperava com aigua de maig la lectura de Thomas Hengelbrock (Wilhelmshaven, 1958) al capdavant de les seves formacions coral i orquestral dels Balthasar Neumann. Ho esperava des que es va anunciar en l’edició del Festival de Torroella del 2020, però que la pandèmia va impossibilitar. Ara s’acaba d’escoltar al Palau de la Música Catalana dins una gira amb aquesta magna obra per ciutats alemanyes i de l’Estat espanyol.

L’audició ha corroborat com, en efecte, el projecte del Balthasar Neumann forma part de la divisió d’honor entre els conjunts amb criteris històrics com així ho avala la brillantor, energia i bellesa sonora mostrades. Però, una vegada més, i com ja va passar l’any passat amb el Rèquiem alemany, aquest cronista surt amb un gust d’haver trobat a faltar un treball més basat en el despertar de les facultats íntimes i representatives del nostre interior que no en l’esmentada exhibició sonora.

Si, a més, hi sumem la complexitat d’una pàgina que demana anys i anys de maduresa, i serveixin com a mostra els dictàmens de Furtwängler i Muti, un resta convençut que aquest Everest podrà pujar-se amb més èxit en un nou intent. Van viure’s moments, indiscutiblement, de gran bellesa, però d’altres de patiment en la construcció i tensió de l’edifici sonor que van trontollar una mica en la secció del Credo, en l’esperat moment del sublim Benedictus i ja no diguem en el quartet vocal on hi va haver una mica de tot. Però si alguna cosa sap Hengelbrock és sorprendre sempre al públic i, així, l’audició des fora de la sala de les fanfàrries militars a l’Agnus Dei final van acabar de convèncer a la majoria. Però també la convicció que la millor lectura de la Missa Solemnis de Hengelbrock encara ha d’arribar.

En aquest sentit els puc assegurar que l’estratosfèrica versió que Philippe Herreweghe va signar d’aquesta obra el desembre del 2022, poc tenia a veure amb la versió escoltada onze anys enrere a París. I és que obres com aquesta Missa Solemnis demanen la maduresa del temps corroborant, una vegada més, com el temps és un gran arquitecte.