‘El dret a la llengua’, un assaig col·lectiu necessari

“Protegir una llengua feble és reconèixer-li el dret de comunicació amb totes les altres, fer-la forta a través d’intercanvis i de curiositat. En contextos de repressió severa i de discriminacions continuades, cal lluitar primer pel dret de ser. Per poder obrir-se al món, cal primer tenir una casa”, afirma l’escriptora i traductora eslovena Simona Škrabec.

I ho fa en el marc de l’assaig El dret a la llengua, que ara publica Saldonar. És una obra col·lectiva impulsada pel PEN Català, amb la col·laboració del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN), per reivindicar i posar al dia la Declaració Universal de Drets Lingüístics del 1996, signada a Barcelona. Aquesta obra vol contribuir a fer que s’obri un debat internacional sobre els drets humans lingüístics.

Està coordinada per Vicenta Tasa Fuster –professora de Dret Constitucional de la Universitat de València i cap del Comitè de Drets Lingüístics del PEN Català–, i conté textos de Simona Škrabec, Víctor García Tur, Pit-roig Vinyals i Tasa, Carles Torner Pifarré, Oriol Ramon i Mimó, Isidor Marí Mayans, Eva Pons Parera, Anna M. Pla Boix, Vicenta Tasa Fuster, Júlia Ojeda Caba, Jordi Martí Monllau, Sebastià Portell Clar, Pere Comellas Casanova i Eloi Bellés Boeta.

La Declaració Universal de Drets Lingüístics va suposar un punt d’inflexió en la lluita de les minories lingüístiques del món per al seu reconeixement pacífic, i és el document més elaborat sobre els drets lingüístics, tant individuals com col·lectius. Té com a objectiu aconseguir que els grups minoritzats tinguin el dret a viure en la llengua pròpia amb seguretat i plenitud de drets.

El PEN Català va tenir, amb el CIEMEN, un paper protagonista en l’impuls de la Declaració, el 1996. Per això, aquest llibre vol contribuir a fer que els pròxims anys hi hagi un debat internacional sobre els drets humans lingüístics. Es considera que on hi ha persones hi ha parla, perquè la comunicació és un imperatiu per crear comunitat. “Totes les llengües són productes naturals i són totes iguals. Sabem que qualsevol homogeneïtat s’imposa sempre per la força, i no podem tolerar la desaparició de cap llengua”, asseguren. “La pèrdua de diversitat lingüística que pateix l’espècie humana és contra natura, i reclama la mateixa urgència d’acció que tots els altres ecocidis”, afegeixen.

La Declaració del 1996 va néixer amb l’objectiu de combatre la injustícia que suposa el declivi i la mort de llengües i per establir que totes les comunitats humanes han de poder viure amb plenitud en la seva llengua. Com que aquesta necessitat continua sent vulnerada arreu, El dret a la llengua commemora i sobretot reivindica les lluites i exigències de la Declaració adaptant-la a l’estat actual del món, que ara com ara té una idiosincràsia frenètica i demofòbica que accentua i multiplica el perill en què es troba la diversitat lingüística.