Educar en la inclusió

La pel·lícula La nou­ve­lle femme (2024), dedi­cada a la figura de Maria Mon­tes­sori, m’ha des­per­tat l’interès per enten­dre millor el model actual d’ense­nya­ment a Cata­lu­nya, a par­tir del paper que ha tin­gut la peda­goga ita­li­ana en el camí cap a l’escola inclu­siva. El mètode Mon­tes­sori con­ti­nua viu i ens ajuda a edu­car de forma res­pec­tu­osa i des dels valors de l’empa­tia, la intuïció, la soli­da­ri­tat, la tolerància i l’equi­tat, con­ver­tint la diferència en un ele­ment trans­for­ma­dor de l’apre­nen­tatge.

Mon­tes­sori influí deci­si­va­ment en els models pedagògics des de la Man­co­mu­ni­tat fins al final de la Guerra Civil, amb l’inter­regne nefast de Primo de Rivera. La Gene­ra­li­tat repu­bli­cana ins­taurà l’ense­nya­ment en català, públic, laic i mixt i, en escla­tar la guerra, creà el Con­sell de l’Escola Nova Uni­fi­cada, basat en els ide­als revo­lu­ci­o­na­ris de la fra­ter­ni­tat. Una edu­cació igua­litària que poten­ci­ava la con­vivència, la coo­pe­ració i la no dis­cri­mi­nació, i apre­nen­tat­ges sig­ni­fi­ca­tius útils en diver­sos con­tex­tos quo­ti­di­ans. Noranta anys més tard, el decret d’edu­cació bàsica del 2022 fa plan­te­ja­ments molt afins. Fins a la Segona República, el sis­tema edu­ca­tiu era exclo­ent i exclu­siu: els pobres i, en gran mesura, les dones, en que­da­ven exclo­sos, i era un luxe de pocs pri­vi­le­gi­ats. La història està escrita des de la torre d’ivori de l’aristòcrata i el burgès, que deixa als mar­ges un cor­rent de pen­sa­ment que serà invi­si­ble per sem­pre més, com un altre incendi de la Bibli­o­teca d’Ale­xan­dria.

Amb la seva pàtina inte­gra­dora, la LOGSE va moder­nit­zar l’ense­nya­ment després que la llarga nit fran­quista deixés els col·lec­tius vul­ne­ra­bles fora del sis­tema, i que els ide­als repu­bli­cans esde­vin­gues­sin utòpics en un país massa cor­cat i anacrònic. La LOGSE garan­tia l’accés uni­ver­sal a l’edu­cació, la con­vivència de pràcti­ca­ment tots els alum­nes a l’aula, l’atenció a la diver­si­tat des de l’edu­cació espe­cial i un currículum amb crèdits vari­a­bles, que ana­ven des del llatí i la química orgànica fins als balls de saló o el macramé. Però: no dei­xava també al marge uns i altres, aquesta opta­ti­vi­tat, per esde­ve­nir un biaix de con­fir­mació? A més, els alum­nes d’edu­cació espe­cial no encai­xa­ven en un model d’ava­lu­ació que tallava tot­hom pel mateix patró.

Ha estat pre­ci­sa­ment el nou model d’ava­lu­ació que pro­posa la LEC-LOM­LOE l’autèntica revo­lució del sis­tema actual per tal d’acos­tar-lo a una soci­e­tat més justa i igua­litària. La figura clau per enten­dre’l és la peda­goga Neus San­martí, que, a Ava­luar per apren­dre, explica de forma diàfana com “si no can­via l’ava­lu­ació, difícil­ment no can­viarà res. Per tant, una visió com­pe­ten­cial de l’apre­nen­tatge com­porta can­viar què, com, quan i per què s’ava­lua”. San­martí fa èmfasi en el paper regu­la­dor de l’ava­lu­ació, perquè “el més impor­tant és acon­se­guir detec­tar on són les difi­cul­tats de l’alum­nat i aju­dar-lo a superar-les”.

D’aquesta manera, per­so­na­lit­zem l’apre­nen­tatge i incloem totes les sen­si­bi­li­tats, diluint les bar­re­res d’accés extrínse­ques –nivell soci­o­e­conòmic, ori­gen o gènere– i intrínse­ques –com la inde­fensió apresa–. En aquest sen­tit pren relleu l’estudi de la psicòloga nord-ame­ri­cana Carol Dweck, que dis­tin­geix entre pen­sa­ment fix i men­ta­li­tat de crei­xe­ment. El pri­mer evita els rep­tes, té baixa tolerància a la frus­tració, li costa accep­tar els errors o pensa que el talent està pre­de­ter­mi­nat, men­tre que la men­ta­li­tat de crei­xe­ment veu l’error com una opor­tu­ni­tat, creu que les seves habi­li­tats venen deter­mi­na­des per l’esforç i se sent atret pels nous rep­tes. Aques­tes són les men­ta­li­tats que es pretén esti­mu­lar a l’aula.

Tan­ma­teix, el plan­te­ja­ment de l’escola actual és poc rea­lista. Amb els seus nous rep­tes, neces­sita molts més recur­sos dels des­ti­nats actu­al­ment, ja que només adop­tarà ple sen­tit en la mesura que es replan­tegi tot el currículum, es doti de for­mació tot el cos docent i es pro­por­ci­o­nin eines efec­ti­ves per ges­ti­o­nar una aula amb vint-i-cinc nivells d’apre­nen­tatge dife­rents. D’aquesta manera, esta­rem més a prop d’una soci­e­tat més res­pec­tu­osa, equi­ta­tiva i empàtica, que vegi les opor­tu­ni­tats en els des­a­fi­a­ments que ens imposa la plu­ra­li­tat i la diver­si­tat, i mesuri l’èxit en la quan­ti­tat de som­riu­res, i no pas en els deus del but­lletí o els zeros del compte ban­cari.