“Hauríem d’haver fet alguna cosa més?”

Hi ha sèries que bé merei­xen l’eti­queta “la sèrie que tot­hom hau­ria de veure”. Ado­les­cence, la sèrie cre­ada per Step­hen Gra­ham (també actor) i Jack Thorne, diri­gida per Phi­lip Baran­tini, i de la qual ara tot­hom parla ha sabut tocar la fibra i des­per­tar una onada de reco­ma­na­ci­ons meres­cu­des, per diver­sos motius. Al Regne Unit mol­tes veus auto­rit­za­des ja dema­nen que es pro­jecti als ins­ti­tuts. Real­ment es tracta d’una minisèrie dramàtica­ment col­pi­dora de les que et dei­xen tras­bal­sat. El punt de par­tida del pri­mer dels qua­tre epi­so­dis plan­teja què passa a l’entorn fami­liar d’un ado­les­cent de tretze anys quan, de cop i volta, és detin­gut acu­sat de l’assas­si­nat d’una com­pa­nya de l’ins­ti­tut que ell nega haver comès. Evi­dent­ment, com a pare, si ell t’ho jura i per­jura, te’l creus, però és que les pro­ves són prou con­vin­cents. A par­tir d’aquí, cada capítol treu a la llum pro­blemàtiques que estan a l’ordre del dia, arreu: l’asset­ja­ment, les xar­xes soci­als, la misogínia, el sexe, la crisi de per­so­na­li­tat, l’edu­cació esco­lar i la fami­liar, la violència... Tot fa basarda perquè ho vivim cons­tant­ment en aquesta soci­e­tat en què tri­omfa el culte al cos, als diners i a l’èxit ràpid, en què les rela­ci­ons solen ser més tòxiques del que hau­rien de ser. Que s’hagi deci­dit nar­rar-ho cada qua­tre capítols en qua­tre plans seqüència, la fa espe­cial. Per la fili­grana tècnica que et deixa boca­ba­dat i perquè les inter­pre­ta­ci­ons són monu­men­tals –el jove pro­ta­go­nista i debu­tant!–. Però sobre­tot perquè no dona treva a l’espec­ta­dor, que viu una experiència immer­siva, incòmoda, dolo­rosa i final­ment devas­ta­dora. Perquè sí, allò que veus t’afecta, tots anem per­duts i segu­ra­ment hauríem pogut fer més. Jo també crec que sí.