Un acte de justícia i dignitat

L’àvia Modesta li havia expli­cat molts cops la història del Cen­tro perquè for­mava part del pas­sat fami­liar i de la vida de Cassà de la Selva. Per a Modesta Cristià Gibert (1920-2018) era, a més, mate­rial sen­si­ble, perquè, amb la der­rota del 1939, el pare, Josep Cristià Bou (1891-1971), pri­mer bat­lle de la Segona República, hi va per­dre “un pro­jecte de vida”. Segu­ra­ment per això a la mare, Doro­tea Gibert (1897-1980), li tre­mo­lava la veu cada cop que men­ci­o­nava el Cen­tro. L’havia ini­ciat Sal­va­dor Cristià Barnés (1837-1906) quan va com­prar dues cases a la plaça de la Coma per cons­truir-hi un casino que es va inau­gu­rar per la festa major el 1892. Cinc anys després, s’hi va cons­truir el tea­tre annex a l’edi­fici. Va ser Sal­va­dor Cristià Mari­mon, el seu fill, qui, el 1912, va impul­sar una remo­de­lació del local amb l’arqui­tecte Rafael Masó. La Van­guar­dia des­cri­via el Cen­tro de Cassà de la Selva, que va aco­llir la seu de la Unió Repu­bli­cana, com un dels espais més bonics de l’Estat espa­nyol. Des­ta­cava també la deco­ració, amb qua­dres de l’artista Benet Casabó. Eren sis murals entre els quals hi havia l’al·lego­ria d’una República. Els qua­dres for­men part del patri­moni espo­liat d’una història silen­ci­ada pel pes dels anys però que és un d’aquells secrets a veus que es xiu­xi­ue­gen als pobles.

Quan l’àvia Modesta va morir, la seva neta Mònica Rever­ter (Cassà de la Selva, 1972) va con­si­de­rar neces­sari, un cop els tes­ti­mo­nis direc­tes de la història no hi fos­sin, dei­xar-ne constància. Per a Rever­ter, tre­ba­lla­dora de l’OAC de l’Ajun­ta­ment cas­sa­nenc, la recerca que va empren­dre, de sis anys, exhaus­tiva, docu­men­tada en heme­ro­teca i arxius, amb el tes­ti­moni oral que ha reco­llit amb entre­vis­tes, no ha estat innòcua, sinó que ha com­pro­vat que el trauma col·lec­tiu per­sis­teix: “M’he ado­nat que, emo­ci­o­nal­ment, els meus avant­pas­sats s’ho van dei­xar tot i que, encara ara, par­lar d’aquells anys, costa molt.” Hi ha reticències. En el lli­bre, en què ha reco­llit la història del Cen­tre Repu­blicà, publi­cat per l’Edi­to­rial Gavar­res, ha vol­gut rei­vin­di­car una mirada al pas­sat sense inco­mo­di­tats, “amb les car­tes ober­tes sobre la taula”, donant la veu als qui la van per­dre, en aquest cas, al besavi Josep Cristià. En certa manera, el lli­bre és un home­natge a l’àvia Modesta, que va fer de baula de l’espoli, i als avant­pas­sats Cristià, però també vol ser un acte de dig­ni­tat i de justícia.

Amb la reforma ende­gada pel rebesavi Sal­va­dor Cristià Mari­mon, que havia estat de l’equip direc­tiu de l’escola Vila­ret, pio­nera pedagògica a Cassà de la Selva, al pis de dalt es va ins­tal·lar una bibli­o­teca popu­lar. “Tenia molt clar que calia apro­par la cul­tura i l’edu­cació a la gent que no tenia recur­sos”, asse­nyala la seva rebes­neta Mònica Rever­ter. Al Cen­tro tenia la seu social la coral La Tenora i, a la nit, s’hi feien clas­ses clan­des­ti­nes de català. Rever­ter ha loca­lit­zat una carta d’agraïment a La Tenora sig­nada pel pre­si­dent Macià i també par­ti­tu­res inèdites d’Anselm Clavé d’ús exclu­siu per a La Tenora.

Durant la República, el Cen­tro va esde­ve­nir punt de tro­bada de la classe obrera cas­sa­nenca en el con­text de la indústria surera en alça. Amb la bibli­o­teca cre­mada i el qua­dre de Casabó de la República esquinçat i cre­mat, la lli­ber­tat es va aca­bar el 3 de febrer del 1939, quan hi van entrar les botes fran­quis­tes. “Tot això que ara és teu a par­tir d’ara no ho serà”, li van dir, pres­su­po­sem amb el to fat­xenda dels gua­nya­dors, al besavi Josep Cristià, un dia que feia el cafè al Cen­tro amb el veí i mes­tre Manel Tolosà. El record li va trans­me­tre l’àvia Modesta, i a l’arxiu de la Dipu­tació de Girona, Mònica Rever­ter ha loca­lit­zat l’expe­di­ent i el lli­bre d’actes que ho cer­ti­fi­quen. Una junta fran­quista en va pren­dre el con­trol i li va can­viar el nom: de ser el Cen­tre Unió Repu­bli­cana a dir-se Cer­cle d’Acció Espa­nyola i, després, Cer­cle Recre­a­tiu. El 1942, es van can­viar els esta­tuts. “Els ide­als amb els quals es va crear no tenien res a veure amb el Cer­cle Recre­a­tiu”, recorda la bes­neta de Josep Cristià, que durant divuit anys va man­te­nir la pro­pi­e­tat i, per tant, pagava totes les des­pe­ses però no en cobrava el llo­gar ni tenia res a dir, ja que ho ges­ti­o­nava la junta fran­quista. “Era una guar­di­ola fora­dada”, asse­nyala Rever­ter, citant de nou l’àvia Modesta. L’octu­bre del 1957, amb una gran pena, va haver de sig­nar una venda forçada. “No se li va pagar el preu acor­dat al notari, que era lluny del real, d’un valor irri­sori”, asse­nyala la bes­neta, que ho té tot docu­men­tat. Josep Cristià va morir el 1971 sense haver vist com­plert el que s’havia dit en un pacte de paraula.

En el lli­bre d’actes de les jun­tes hi ha noms i cognoms. “Els que cito en el lli­bre tots són morts”, asse­nyala Rever­ter. “Quan ras­ques i tro­bes docu­men­tació, vas ente­nent mol­tes coses i, a vega­des, pen­ses que hau­ria estat millor no tro­bar-ho, tot i que s’ha de tro­bar”, des­taca en relació als impli­cats en l’espoli fami­liar. “No només es van endur qua­tre qua­dres d’una paret i un sos­tre”, con­clou.