Ficció i realitat del sionisme

Dijous pas­sat, 20 de març, va tenir lloc una nova xer­rada del cicle de con­ferències El món jueu a la gran pan­ta­lla, orga­nit­zat per l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Nahmànides i la Càtedra Fer­ra­ter Mora de Pen­sa­ment Con­tem­po­rani (UdG). En aquest cas la con­ferència es titu­lava Una història política: el sio­nisme i la cre­ació d’Israel al cinema i anava a càrrec d’Anna M. Gar­cia, catedràtica emèrita d’Història Con­tem­porània de la Uni­ver­si­tat de Girona.

Anna M. Gar­cia va començar la seva expo­sició recal­cant el poder que tenen els relats en la nos­tra vida col·lec­ti­ves. I és que “les per­so­nes actuem en funció del que cre­iem i dels relats que com­par­tim”. En aquest sen­tit, el cinema ha estat clau en la cons­trucció del relat històric sobre la cre­ació de l’Estat d’Israel. En la dècada dels anys sei­xanta del segle pas­sat, en bona part gràcies a la pel·lícula Exo­dus, d’Otto Pre­min­ger (1960), el relat en qüestió va adqui­rir un gruix nou. A par­tir d’aquest moment, el cinema va ser uti­lit­zat sis­temàtica­ment per reforçar la memòria de l’Holo­caust, però també per jus­ti­fi­car la fun­dació d’Israel dins d’un con­text geo­polític com­plex i difícil. En aquest sen­tit, Gar­cia va con­tras­tar el procés històric de la fun­dació de l’Estat d’Israel amb la repre­sen­tació que se’n va fer des del cinema. Repre­sen­tació molt mar­cada per una visió sio­nista que dis­tor­si­o­nava o pas­sava per alt altres rea­li­tats històriques, com ara el fet que, a través de la Decla­ració Bal­four de 1917, el govern britànic havia promès donar suport al pro­jecte sio­nista amb la con­dició que no es per­ju­di­ques­sin els drets de les comu­ni­tats no jue­ves a Pales­tina. La vio­lació d’aquesta clàusula “va supo­sar obrir la capsa dels trons”.

Gar­cia va des­ta­car la importància de con­fron­tar la ficció amb els fets històrics reals per enten­dre quins interes­sos han con­di­ci­o­nat aquesta nar­ra­tiva i com han influït en la per­cepció glo­bal del con­flicte. Avui dia molta gent pensa que el que va moti­var la cre­ació de l’estat d’Israel va ser l’Holo­caust, però la rea­li­tat és una altra: el pro­jecte sio­nista és molt ante­rior a 1948. Segons Gar­cia, la mena de jus­ti­fi­cació moral i política que busca el govern isra­elià és que tots con­fon­guem el color polític d’un govern amb l’Estat i amb els jueus. Però això és molt perillós. Anna M. Gar­cia va remar­car que no podem obli­dar mai les parau­les de l’advo­cat defen­sor d’Adolf Eich­mann –el tinent coro­nel de les SS hit­le­ri­a­nes, res­pon­sa­ble de la depor­tació de mili­ons de jueus als camps d’exter­mini, ajus­ti­ciat a Tel Aviv– el quan sosté que el que li va pas­sar al poble ale­many, podria pas­sar-li a qual­se­vol poble.