L’oblit sota un cirerer florit

L’escrip­tora japo­nesa resi­dent a Mon­treal, Aki Shi­ma­zaki (Gifu, 1954) és l’autora d’una novel·la breu, Lluna plena que en la tra­ducció de Mercè Ubach, el direc­tor tea­tral Àlex Rigola ha sabut tras­lla­dar dalt l’esce­nari amb tota la den­si­tat que flu­eix en el text d’una història, uni­ver­sal, que es relata d’una manera tan bella com lleu­gera. La nar­ració s’explica i, per tant, suc­ce­eix, sota el cire­rer flo­rit, únic ele­ment d’una esce­no­gra­fia des­pu­llada. Iden­ti­fi­ca­tiu de la cul­tura japo­nesa, no és però, tot i la seva potència i esclat cri­da­ner de rosa vibrant, inva­siu ni dis­tor­si­o­na­dor sinó que ser­veix per aixo­plu­gar, com un paraigües natu­ral, el conte del pas­sat que els seus pro­ta­go­nis­tes expli­quen. Estre­nada el juny del 2024 al Heart­break Hotel Tea­tre de Bar­ce­lona, aquest pri­mer tri­mes­tre de l’any ha estat de gira per Cata­lu­nya inclo­ent diver­ses loca­li­tats de les comar­ques giro­ni­nes. Així, s’ha pogut veure a Roses, a Llo­ret de Mar, a Banyo­les i aquest dis­sabte 22 de març al Tea­tre de Salt, coin­ci­dint amb la jor­nada de Cap Butaca Buida.

Andreu Benito encapçala el repar­ti­ment de Lluna plena, amb la veu nar­ra­dora prin­ci­pal, d’una història que es recolza amb les altres veus: Pep Munné, Lluïsa Cas­tell i Miranda Gas. Es pre­senta com una faula sobre l’Alz­hei­mer a par­tir d’un matri­moni gran en una residència d’avis. Ella no reco­neix el marit sinó al promès que un dia va ser i a l’amant que un dia va tenir i al fill que un dia, arran d’una infi­de­li­tat, va deci­dir engen­drar. Hi ha una musi­ca­li­tat absent, la que no s’explica però s’intu­eix, la del so sem­pi­tern i omni­pre­sent de les cigar­res.

El mun­tatge d’Àlex Rigola excel·leix per la deli­ca­desa amb la qual aborda l’oblit, la inca­pa­ci­tat de no recor­dar, i els esclats de memòria que reve­nen als malalts d’Alz­hei­mer; tot es pre­senta amb un embol­call d’una ten­dresa empàtica, gens sen­ti­men­tal ni edul­co­rada. Més enllà de la posada en escena i la nar­ració, sense esca­ra­falls, con­tin­guda, dels actors, Lluna plena parla de l’amor i dels essen­ci­als d’una vida, quan ja s’està en l’últim estadi, i que trans­corre sota un cire­rer flo­rit, una de les imat­ges més emblemàtiques de la cul­tura japo­nesa però que també repre­senta l’efímer de la bellesa i de la vida.