Plural com la vida

Con­tras­tos era el títol del con­cert que l’Orques­tra de Girona (OdG) va ofe­rir aquest diu­menge 23 de març a l’Audi­tori local, amb la col·labo­ració dels cors feme­nins Geri­ona i Clau­de­faula, els quals van aca­bar tenint un pro­ta­go­nisme sig­ni­fi­ca­tiu en la vet­llada. El lema de l’espec­ta­cle era apro­piat i indi­ca­dor, con­si­de­rant que el pro­grama mari­dava el sacre i el profà, arran­cant amb una can­tata con­tem­porània fins arri­bar als èxits popu­lars de Bro­adway.

Just a l’ínte­rim, també es va estre­nar un opus de la com­po­si­tora Marta Pintó, Girona, ciu­tat emer­gida, natu­ral­ment dedi­cada a la urbs, els seus rius i els arbres mul­timètrics que con­fi­gu­ren la Devesa: dis­se­nyat per aco­blar els ver­sos d’un poema epònim de Mar­ga­rida Colom, es tracta d’una evo­cació del període eocè, quan l’oceà inun­dava aquests parat­ges, on mil·len­nis després es va eri­gir la ciu­tat, llar­ga­ment cons­truïda amb la pedra num­mulítica, hereva geològica d’aque­lles eres ances­trals. L’obra, curta però entra­nya­ble, cerca recrear aques­tes tes­si­tu­res aquo­ses, desen­rot­llant una ambi­en­tació feèrica i òrfica, amb pica­des d’ull sar­da­nis­tes, fins a l’eclosió del breu final ‘zara­tus­trià”. Tot un encert!

Abans, i hono­rant el com­promís de l’OdG vers la cre­ació con­tem­porània, ja havíem ‘assis­tit’ a la deli­ci­osa i intensa Missa de Sant Fran­cesc d’Assis, sig­nada devo­ta­ment el 2013 per l’eslovè Dami­jan Moc­nik, i cab­dal­ment lliu­rada des de l’esce­nari pels cordòfons i les cor­des vocals: els pri­mers gene­ren una tex­tura digres­siva que per­met al cor expan­dir-se amb gen­ti­lesa, pla­nant dolçament per l’espai­temps. Amb tot, l’obra no seria -òbvi­a­ment- la mateixa sense les impres­si­o­nants per­cus­si­ons, que mar­quen l’introit i els inter­lu­dis, amb rit­mes des­a­fu­rats, jazzístics i a vega­des tri­bals, mime­tit­zant ani­mals d’un bosc noc­turn i pres­tant-hi un des­con­cer­tant ingre­di­ent dio­nisíac i una aura de màgia negra. El direc­tor, Xavier Puig, que havia començat com­pe­ne­trat, ràpida­ment es va dei­xar també con­ta­giar per l’ine­vi­ta­ble arra­bas­sa­ment xamànic de la con­tesa, des­ple­gant una entrega total -i bulli­ci­osa- a dalt de la tarima.

La segona part va ser estètica­ment més dis­tesa i, pot­ser per això mateix, rebuda amb més fer­vor i entu­si­asme pel públic que omplia tota la pri­mera pla­tea de la Sala Mont­sal­vatge. Ales­ho­res, van sonar els clàssics del tea­tre musi­cal de Bro­adway, com­pac­tats en dues sui­tes arran­ja­des de manera hàbil i dinàmica per Jordi Cor­nu­de­lla. Els temes incloïen el famosíssim i rit­mat “Ame­rica” de “West Side Story”, marca regis­trada de Leo­nard Berns­tein, i que, espe­ra­da­ment, es va repe­tir com a bis. Del gran músic jueu-ame­ricà, es va escol­tar també la vivaç ins­tru­men­tal “Dan­zon”, de l’any 1944, a guisa de pre­ludi.

L’orques­tra es va man­te­nir en gran forma en tot moment, esti­rant la catifa a la ini­ci­a­tiva de les can­tai­res, que a part d’oxi­ge­nar amb les veus els metres cúbics de l’Audi­tori, van ence­tar encara alguns tenors core­ogràfics, sobre­tot amb els braços, per afe­gir més sen­sació de trama i espec­ta­cle. I més enllà del con­duc­tor de Cer­vera, alguns dels músics, com ara el pia­nista bra­si­ler Cláudio Suzin, també exhi­bien oca­si­o­nal­ment ges­tos deci­dits i peremp­to­ris, que evi­den­ci­a­ven ímpetu, engat­ja­ment i gaudi. En balanç, va ser una ves­prada de con­tras­tos i eclec­ti­cis­mes: una nit plu­ral, com la vida mateixa, i com ha de ser la “ciu­tat emer­gida” on vivim - natu­ral­ment, una d’inclu­siva i inte­gra­dora, i que ja compta ara amb un nou himne pels temps líquids -i plu­viomètrics- que cor­ren.