"Hem fet una pel·lícula que és un ascens a l’infern"

Ben a prop de casa. A Barcelona, a la rambla de Catalunya, 38. Allà situen Jaume Balagueró i Paco Plaza l’acció de Rec, la pel·lícula que han codirigit i que des d’abans-d’ahir sembra el pànic a les sales comercials. Quatre premis a Sitges, un remake de Hollywood –que es roda abans de l’estrena de l’original–, prevendes per comercialitzar-la a tot el món i bones crítiques són alguns dels mèrits que s’ha apuntat aquest film de terror abans d’arribar al públic. Rodada com si fos un reportatge televisiu, amb una presentadora (Manuela Velasco) i una sola càmera, la pel·lícula segueix un equip de bombers que arriba a un edifici on s’han sentit uns crits esgarrifosos.

Dèieu a Sitges que un dels punts de partida de Rec va ser preguntar-vos com podíeu terroritzar més el públic. Vistes les reaccions fins ara, us n’heu sortit?
Paco Plaza: Creiem i esperem que sí. Hem fet la pel·lícula perquè la gent disfruti veient-la, sent conscients que serà consumida per un espectador que ha pagat una entrada i amb qui hem contret una mena de deute: ell et dóna temps i diners, i tu l’has d’entretenir. D’alguna manera és la més radical que hem fet en aquest sentit, més descaradament feta per agradar al públic. I a nosaltres, que som fans del gènere i hem fet la pel·lícula que hauríem volgut veure.
Jaume Balagueró: Per fomentar encara més la seva eficàcia vam optar per aquest format, com si fos un reportatge, i l’espectador és a dins de la pel·lícula com un personatge més. Sembla que funciona i que els espectadors passen molta por.

La idea que la pel·lícula és el reportatge de televisió com va sorgir?
P.P.: És la idea seminal de la pel·lícula. La història que expliquem és indissoluble de com la volíem explicar. La premissa era fer un reportatge de televisió en el qual passen coses que superen els límits de la versemblança, però explicat d’una manera molt realista, a l’estil que estem acostumats a veure-ho a la televisió. Volíem que fos com una pel·lícula en directe del principi fins al final, fins a les últimes conseqüències.

Us salteu molt les convencions del gènere, però al mateix temps és una pel·lícula molt de terror...
P.P.: Si vols fer una pel·lícula amb un esquema narratiu clàssic, has de ser molt respectuós amb el gènere i al mateix temps aportar alguna cosa. El cinema de gènere funciona com el jazz: hi ha una sèrie de cànons que has de seguir, i dins d’això, tens absoluta llibertat per manipular, sempre que siguis respectuós amb la tradició. D’aquí ve la satisfacció que produeix aquesta pel·lícula a un espectador aficionat al terror: és molt de gènere i alhora aporta una visió fresca, diferent de la que veiem cada mes a la cartellera.

Sent un film de terror, al mateix temps és molt realista, en tots els detalls.
J.B.: La idea era que tota la pel·lícula fos versemblant, i per tant, la nostra aproximació a la falsa realitat havia de passar per una aproximació prèvia a una realitat de veritat. El Parc de Bombers és el de l’Eixample, els bombers són de veritat i, al principi, la pel·lícula és un reportatge sobre el parc. P.P.: És una estratègia: primer crees un codi pel qual l’espectador assumeix que és cert el que està veient i un cop tens l’espectador relaxat, introdueixes, a poc a poc, uns elements fantàstics, però que l’espectador segueix assumint com a reals. És l’aparença de realitat que fa la pel·lícula tan efectiva quan va cap al sobrenatural.

Per què vau triar una presentadora de televisió com a protagonista?
P.P.: El càsting segueix la mateixa direcció de crear la versemblança absoluta. En aquest sentit, volíem cares desconegudes excepte en el cas de la protagonista, volíem que fos una reportera televisiva coneguda. Manuela Velasco ens anava molt bé perquè d’entrada no es veiés una actriu, sinó una reportera treballant.

Per què heu comparat el rodatge amb una gimcana?
J.B.: Perquè una mica sí que ho era, els actors no tenien el guió complet, només un esbós de la història, ni tenien uns diàlegs escrits. Del que es tractava és que visquessin el que anava passant a la pel·lícula i reaccionessin de forma espontània.

¿No hi va haver cap moment en què un actor volgués estrangular-vos?
J.B.: Sí, en una ocasió, que no surt a la pel·lícula, un dels actors es va sorprendre i va reaccionar d’una forma molt alterada per la por que estava passant. No vam poder seguir rodant.

Heu comparat la pel·lícula amb un monstre que ha pres vida pròpia.
P.P.: És la primera vegada que hem pogut rodar una pel·lícula i ser espectadors alhora del que vèiem. Normalment ha de passar exactament el que tu vols que passi, però aquí ens assèiem i no sabíem exactament què passaria. Era molt bonic ser alhora espectadors i directors.
Se sol parlar de descens a l’infern, però a la vostra pel·lícula, a mesura que es pugen pisos tot empitjora.
P.P.: És una idea des del principi, hem fet una pel·lícula que és un ascens a l’infern. Fins i tot la il·luminació de l’edifici, com més puges, més fosca és. Normalment, baixar al soterrani és condemnar-se, i la via d’escapament sembla que hagi de ser a dalt, però aquí és a l’inrevés.
J.B.: Al codi semiòtic de la nostra cultura, cap a baix hi ha l’infern i cap a dalt la salvació, però nosaltres volíem pervertir això. A mesura que pugem, l’atmosfera es va pervertint.

Heu afirmat que Rec no és aliena al que passa al món després de l’11-S. Per què?
J.B.: El tractament narratiu és televisiu, i sabíem que això ens feia reflexionar sobre els mitjans de comunicació, sobre com la televisió manipula la realitat i en crea una de nova que és la que coneixem. Sempre diem que la realitat no existeix, només existeix la realitat mediàtica. I reflexionem sobre els límits ètics i morals que té la televisió. Fins on podem explicar, fins on podem mostrar. A més de ser de terror, aquesta pel·lícula també era això.
P.P.: I és una pel·lícula que enllaça directament amb les pors de la societat contemporània occidental. Després de l’11-S, tenim por de les coses que vénen de fora per infectar-nos.