Sense distinció en els sexes

A començament dels anys noranta, el cèlebre filòsof francès André Glucks­mann inter­pre­tava a La estu­pi­dez una de les ide­o­lo­gies –més hàbit que ide­o­lo­gia– més reac­cionàries, que ell va sumar a l’ocàs de la post­mo­der­ni­tat: el pen­sa­ment binari. Tu havies de ser negre o blanc, cap o sub­or­di­nat, femi­nista o mas­clista, inde­pen­den­tista o uni­o­nista. Poso aquest últim exem­ple perquè, durant els extints anys del procés, molts antics esquer­ra­no­sos t’exi­gien una defi­nició quan ells havien pas­sat la vida còmoda­ment ins­tal·lats, per exem­ple, en la soci­al­de­mocràcia feli­pista. Podríem iden­ti­fi­car con­se­llers i altres càrrecs. Avui, l’escrip­tor i tra­duc­tor ale­many Mic­hael Ebmeyer (Bonn, 1973) ens pre­senta a La res­posta no binària. Un al·legat a favor del pen­sa­ment sub­ver­siu –en tra­ducció de Joan Fer­ra­rons– la seva tesi en defensa del no-bina­risme. La cen­tra sobre un tema can­dent, el ple reco­nei­xe­ment social de les per­so­nes trans i les iden­ti­tats queer. El debat es podria esten­dre a infi­ni­tat de replecs de la soci­e­tat, però Ebmeyer opta per intro­duir una rea­li­tat abans que abs­trac­ci­ons.

Tot i que l’assa­gista sosté que l’esquema binari ha impreg­nat les rela­ci­ons en què hem aprés a pen­sar, par­lar i actuar, “el bina­risme fona­menta la metafísica amb què el món sem­bla mos­trant-se’ns i que fem ser­vir per situar-nos-hi.” La idea és inten­tar superar el pen­sa­ment en opo­si­ci­ons a què ens referíem de bon començament. Podríem con­si­de­rar-nos espa­nyols i inde­pen­den­tis­tes? Doncs totes les pos­si­bi­li­tats són ober­tes perquè la inco­herència no deixa de ser un punt de par­tida per obrir la ment a altres inter­pre­ta­ci­ons més riques, ple­nes o ago­sa­ra­des. Mic­hael Ebmeyer obre la porta a la cre­ació d’una forma de pen­sa­ment indi­vi­dual i no resi­dual dels pen­sa­ments únics, que impe­ren en una època mar­cada per la bana­li­tat, la super­fi­ci­a­li­tat i l’ego­cen­trisme. Reco­neix que en el pla epis­te­mològic s’ha desen­vo­lu­pat una altra via per superar les dico­to­mies: par­tint de la cons­ta­tació que cap de les nos­tres cer­te­ses és incon­tes­ta­ble i que l’auto­ri­tat abso­luta i les veri­tats incon­tro­ver­ti­bles només es poden impo­sar fent ús de la violència –perquè l’auto­ri­tat i la veri­tat no són abso­lu­tes, sinó que depe­nen de la violència– ha tro­bat un mato­llar teòric espo­nerós. Aquests pro­ce­di­ments no pre­te­nien pas negar la sub­versió inces­sant que tra­vessa la nos­tra neces­si­tat de tenir punts de suport ferms, sinó treure-la a la llum i fer-la ser­vir per a una nova mena de pen­sa­ment crític.

Per què negar les evidències, fins i tot en un ter­ri­tori tan ambigu com el sexe? Segu­ra­ment per por de la rea­li­tat, sub­ter­fu­gis o sim­ple­ment pre­ju­di­cis. L’escrip­tor ale­many s’inter­roga men­tre posa exem­ple actu­als o repta per camins sinu­o­sos per qüesti­o­nar la veri­tat única. Uti­litza una cita de Simone de Beau­voir del 1949: “No hi ha cap dis­tinció biològica nítida entre ambdós sexes.”