Des de Lleida arriba un dels grups amb més força del nou pop català, el sextet Sexenni, que va publicar a final de febrer el seu tercer àlbum, Joc de nens (Delirics), després d’una impecable successió de singles llançats durant l’últim any, amb títols com ara Grup de pop, La Faràndula, El club de la sisena hora, Mòbil, claus i cartera i Una volta al sol, unificats gràficament per l’encertat disseny de Teriyaki Donut. Demà, dijous 27 de març, Sexenni farà la primera gran presentació en directe del nou disc, a la Sala Apolo de Barcelona, dins del festival Empremtes (20.30 h), i el 12 d’abril actuarà a La Mirona, de Salt, en programa doble amb Flashy Ice Cream, en el marc del festival Strenes.

Format el 2019 per un grapat de companys d’institut, en aquests sis anys Sexenni ha fet molta feina: els dos àlbums anteriors, Retrats (2022) i Supernova (2023) estaven farcits de cançons, amb una visió àmplia del pop del segle XXI, que garantien directes explosius i els han portat per tot Catalunya en desenes de concerts. Ara, ja amb un tercer àlbum i una trentena de cançons acumulades, ha arribat el moment de triar bé els temes i deixar-ne aparcats uns quants dels ‘antics’ per deixar pas als nous èxits de la casa. Ells ho expliquen d’una manera més tràgica: “És el primer directe en què hem hagut de sacrificar cançons als déus maies de la música”.

“Des de l’inici del grup he fet una mica el que hem volgut a nivell estilístic, gràcies també a les facilitats que et dona la tecnologia i a que el nostre productor, en Pep [Saula] controla força aquests aspectes. Ens agrada experimentar i provar estils nous com ara la cúmbia, però sempre dins d’un context pop-rock que ens apropa més a La Pegatina, per exemple, que a altres grups de músiques urbanes”. Tot i així, en aquest disc han col·laborat amb grups d’aquesta escena com ara The Tyets (Grup de pop) i Flashy Ice Cream (Com una sitcom), però també amb Ginestà (Una volta al sol).

Les cançons de Sexenni reflecteixen la vida quotidiana d’un grup de joves molt normals, que no són estrelles del pop ni van a hotels de luxe en les seves gires. Són cançons com ara Mòbil, claus i cartera , que presenten com “una oda a les petites coses que fem en el nostre dia a dia, que de vegades no valorem prou perquè les considerem repetitives i avorrides, però que són les que ens fan feliços”.

El disc també inclou la cançó Lamine Yamal, senzillament perquè “és molt bon”. “Hem utilitzat molt el futbol a les nostres cançons perquè és una part molt important de les nostres vides, i ens trobem per mirar els partits, de vegades també als camerinos dels concerts”. En definitiva, Andrés Sánchez, Xavi Pons, Albert Melcion, Pep Saula, Ricard Perpinyà i Marc Monclús són sis amics que es troben per veure futbol i per crear música al local d’assaig, com els grups de pop-rock de tota la vida, amb el convenciment que això els fa “més humans”, en aquests temps dominats per la música de laboratori.