art
El Cercle Artístic de Sant Lluc, una altra vegada en una situació delicada
El Cercle Artístic de Sant Lluc torna a viure moments complicats. El seu president els darrers tres anys, el pintor Xano Armenter, ha dimitit de manera sobtada, junt amb altres membres de la junta, el tresorer (Miquel Alsina) i tres vocals (Marcos Palazzi, Lázaro Larry Huggins i Wilfried Florian Alexandre Prager). La presidència en funcions l’ocupa Jordi Muñoz, que era el vicepresident. L’entitat celebrarà el pròxim 10 d’abril una assemblea en què es convocaran eleccions i s’abordarà, com ve sent habitual, la precarietat econòmica que amenaça la seva continuïtat. Un dels punts de l’ordre del dia serà informar de les gestions per vendre’s patrimoni, en concret una obra de Joan Miró. Els socis van autoritzar aquesta dolorosa mesura en una assemblea extraordinària que es va fer just ara fa un any.
Fa temps que el Cercle Artístic de Sant Lluc, fundat el 1893, busca el seu lloc en el mapa cultural de la Barcelona del segle XXI. No està sent fàcil, i menys després de la pandèmia. La crisi de la Covid es va traduir en una davallada dramàtica del número de socis, l’única font de recursos. En només set anys, han passat de ser 700 a 300. Però els problemes venen de més lluny i tenen molt a veure amb la manca d’una seu de propietat, que els ha fet fer diverses mudances. Sant Lluc va haver de deixar el 2009 l’espai que ocupava des del 1953, al carrer del Pi, quan l’Orde Hospitalària de Sant Joan de Déu, el seu titular, els va multiplicar per cinc el lloguer. Va ser llavors que l’Ajuntament els va cedir per 50 anys el Palau Mercader, l’actual seu, però amb una condició: havien d’assumir part de la reforma de l’edifici, mig milió d’euros que pagarien amb una hipoteca de 30 anys.
Un regal enverinat (amb reparacions a l’edifici històric incloses, incomprensiblement sent una reforma tan recent) que ha anat minant les finances del centre i, com dèiem, arrel del coronavirus, havia anat engreixant els números vermells. “Ara estàvem a punt de sortir del forat. Havíem reduït les despeses, el deute que generàvem cada vegada era menor, el nou restaurant ens donava oxigen i teníem un projecte que hagués pogut ser la solució”, explica Armenter, satisfet també de les accions per atraure gent jove i, al cap i a la fi, per obrir a la ciutat una entitat amb fama de tancada en sí mateixa. Armenter ha decidit plegar, un any abans d’acabar el mandat, per desgast i motius de salut i perquè considera que la institució necessita un lideratge de consens i amb mà esquerra per negociar amb les administracions públiques. Va decidir presentar-se a les eleccions que es van convocar fa tres anys perquè no hi havia ningú que es volgués fer càrrec del rescat de Sant Lluc. “Em preocupa que ara torni a passar el mateix”, diu.
Un dels membres de la junta que no ha dimitit és Miquel Llimona (el secretari), descendent de la nissaga que fa 132 anys va crear aquesta associació artística, els germans Joan i Josep Llimona, juntament amb un grup d’altres pintors i escultors, seguint les orientacions doctrinals del futur bisbe Josep Torras i Bages. Sant Lluc va sorgir com a reacció al modernisme bohemi i al caràcter frívol del Reial Cercle Artístic, fundat el 1881. La trajectòria d’aquesta entitat que ocupa la Casa Bassols-Pignatelli del carrer dels Arcs ha estat ben diferent i sí que ha pogut arribar al segle XXI sense veure perillar la seva existència. “L’Ajuntament ens va suggerir que ens fusionéssim”, revela el ja ex president de Sant Lluc. Però la proposta va provocar divisió i la junta que pilotava Armenter es va desmembrar, com ara, amb dimissions en bloc. Per a una part de la massa social de l’entitat, seria una traïció tornar-se a ajuntar amb qui els fundadors van plantar pels seus principis, d’un rígid moralisme catòlic. Per a una altra part, aquella Barcelona de finals del segle XIX no té res a veure amb la Barcelona actual, ni tampoc el propi Sant Lluc, que als seus inicis tenia proscrit el nu.
El Cercle Artístic de Sant Lluc ha estat un nucli clau de l’escena cultural catalana. Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch, Eugeni d’Ors, Josep Pijoan, Feliu Elias, Josep M. Junoy, Joaquim Torres García, Josep M. Sert, Francesc Gimeno, Joaquim Mir, Rafael Benet, Alexandre de Cabanyes, Miquel Blay, Eusebi Arnau, Joaquim Folch i Torres, Pere Ynglada, J. F. Ràfols, Sebastià Gasch, Josep Llorens i Artigas o Joan Miró se’l van sentir seu i eren incondicionals a les seves aules de dibuix, a les seves tertúlies i als actes que organitzava. Sant Lluc va fixar en bona mesura les directrius del noucentisme. Va viure una primera època d’esplendor; va tutelar l’Agrupació Courbet (1918); del 1936 al 1951 restà tancat (els revolucionaris no li perdonaren el seu explícit catolicisme i els primers franquistes, el seu catalanisme); va protegir la Coral Sant Jordi, l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i la companyia dels Joglars, en plena dictadura; va allotjar les primeres actuacions dels Setze Jutges; va propulsar els Cicles d’Art d’Avui, una munió d’activitats lliures de tot prejudici confessional i compromeses amb l’art d’avantguardava; i va crear el Premi Internacional de Dibuix Joan Miró. I sempre, al llarg dels seus més de 125 anys d’història, ha hagut de recórrer a l’enginy per superar la dificultosa economia.