Les preses estigmatitzades

El 27 d’abril del 1967, van dete­nir María Isa­bel Gallardo Redondo, ara­go­nesa de Las Mesas, a Conca, que tre­ba­llava en una fàbrica tèxtil de Ter­rassa i pro­ve­nia d’una família mili­tant d’esquer­res, a la ram­bla Egara, amb el seu xicot, Fèlix Blázquez Nela, quan par­ti­ci­pava a la deno­mi­nada mani­fes­tació de les pedres con­vo­cada per CCOO. Feia poc que havien vin­gut de fer la verema a França. Detin­guda, a la comis­sa­ria de via Laie­tana la van coac­ci­o­nar i mal­trac­tar psi­cològica­ment i, poste­ri­or­ment, la van ingres­sar a la presó de la Tri­ni­tat, on es va estar dos mesos, fins que va sor­tir-ne en lli­ber­tat pro­vi­si­o­nal. El judici, que es va cele­brar el 19 de desem­bre del 1969 i en què la van jut­jar junt amb catorze detin­guts més el dia de la mani­fes­tació de les pedres, es va con­ver­tir en un acte rei­vin­di­ca­tiu i emblemàtic. Ara, té 81 anys, és vídua, una jubi­lada activa que con­ti­nua rei­vin­di­cat els drets de la classe obrera i mem­bre d’una coral.

És una de les pre­ses polítiques de Tri­ni­tat que ha expli­cat el seu tes­ti­moni a la his­to­ri­a­dora Car­lota Fal­gue­ras Mar­sal, a qui, quan era estu­di­ant, van dete­nir en una mani­fes­tació de l’1 de maig del 1969 i que també va ingres­sar dos mesos a la Tri­ni­tat, una presó ges­ti­o­nada per les dones, fidels al naci­o­nal­ca­to­li­cisme, de la Cro­ada Evangèlica, i on se sepa­ra­ven les pre­ses polítiques de les comu­nes. “Con­si­de­ra­ven que les polítiques podíem per­ver­tir a les comuns”, asse­nyala Fal­gue­ras, que amb l’his­to­ri­a­dor César Lorenzo Rubio han publi­cat la pri­mera mono­gra­fia sobre la presó de dones de la Tri­ni­tat (1963-1983), amb una pri­mera part històrica i una segona més viven­cial.

L’objec­tiu, indi­quen, és doble: omplir un buit his­to­ri­ogràfic i reco­llir la font oral abans no es perdi. “La memòria democràtica s’ha foca­lit­zat molt en la Guerra Civil i la post­guerra, i s’ha d’actu­a­lit­zar el dis­curs, enfo­cant-se en eta­pes més recents”, des­taca Lorenzo, que ha revi­sat, als arxius, 3.000 expe­di­ents de pre­ses. “El per­fil majo­ri­tari era el de pre­ses comu­nes, per delic­tes con­tra la pro­pi­e­tat, però també hi havia una part molt impor­tant cas­ti­ga­des per la llei de peri­llo­si­tat social, que pena­lit­zava con­duc­tes que la dic­ta­dura con­si­de­rava amo­rals, com, per exem­ple, no tenir domi­cili fix, l’alco­ho­lisme, estar al car­rer a altes hores de la nit (que, per tant, con­si­de­ra­ven pros­ti­tu­tes), l’aban­do­na­ment de la llar i l’adul­teri. Les que tenien delic­tes de sang esta­ven rela­ci­o­na­des amb casos de violència domèstica”, asse­nyala Lorenzo. Eren dones que se sor­tien del marc fran­quista de l’àngel de la llar. També hi havia una mino­ria, “impor­tant pel seu caràcter qua­li­ta­tiu”, de pre­ses polítiques. Són les que s’han pres­tat a donar el seu tes­ti­moni en el volum monogràfic edi­tat pel Memo­rial Democràtic.

Perquè, de pre­ses comu­nes, només hi ha dues veus excep­ci­o­nals: la de Car­men González, gitana del Somor­ros­tro, ale­gre i forta, i el tes­ti­moni estre­mi­dor d’una dona que s’oculta sota el nom de Montse G.M. González, que viu a la Ver­neda, des­taca la mar­gi­nació que rebia per ser gitana i, a més, aporta foto­gra­fies per­so­nals, entre les quals una imatge en blanc i negre on se la veu amb el seu fill jugant amb la neu al pati de la presó.

La tro­ba­lla de Car­men González va ser “fruit de l’atzar”, explica César Lorenzo, expo­sant la difi­cul­tat d’entre­vis­tar una dona presa per delic­tes comuns. En el cas de Montse G.M., la van loca­lit­zar interna a Wad-Ras. Amb 55 anys i una vida mar­cada per les dro­gues, de jove, havia estat neda­dora i water­po­lista.

Car­lota Fal­gue­ras recorda que, si bé els delic­tes per què se les va penar amb presó “avui dia no esta­rien clas­si­fi­cats com a tals, com són l’avor­ta­ment i l’aban­do­na­ment de la llar”, i que “mol­tes de les acci­ons que van dur aque­lles dones a presó es poden atri­buir a la soci­e­tat patri­ar­cal, racista i clas­sista” del fran­quisme, encara queda l’estigma, que és el que arros­se­guen. Per això han vol­gut roman­dre en l’ano­ni­mat.

Tam­poc han vol­gut par­ti­ci­par ni res­pon­dre les rei­te­ra­des deman­des de con­tacte dels dos inves­ti­ga­dors les guar­di­a­nes, les cro­a­des evangèliques que van gover­nar la presó fins al 1978. Sí que han donat tes­ti­moni les fun­cionàries civils encar­re­ga­des dels últims anys de la presó, del 1978 al 1983.

És un pas­sat rela­ti­va­ment pre­sent i, en aquest sen­tit, els dos his­to­ri­a­dors remar­quen la neces­si­tat de recu­pe­rar-lo, en un con­text actual, d’auge dels fei­xis­mes i d’acti­tuds reac­cionàries entre les gene­ra­ci­ons més joves, en espe­cial en el rol de la dona. César Lorenzo con­si­dera que cal fer aflo­rar les històries dels anys setanta: “Cal qüesti­o­nar també el model de Tran­sició i com­pro­var com pràcti­ques vigents en els anys setanta, es van allar­gar amb la democràcia.”

“Espero que no tor­neu a entrar, però si ho feu, m’estimo més que sigui per putes que per polítiques”, va dir la supe­ri­ora, la cro­ada major, a Fal­gue­ras.

En la pre­sen­tació del lli­bre, Fer­nando Her­nando Hol­gado, de la Uni­ver­si­tat Com­plu­tense de Madrid, posa en valor el fet que “s’ha apro­fun­dit en la porosa zona de la per­se­cució del delicte de pros­ti­tució” i de “la zona d’ombra o forat negre” en què s’este­nien les pràcti­ques de raci­a­lit­zació cap a un col·lec­tiu tan assidu de la Tri­ni­tat com el de les dones gita­nes.