La República de Weimar, avui

Un saló burgès de finals del segle XIX, ins­pi­rat en la novel·la Els Bud­den­brook, de Tho­mas Mann, on sona el vals tra­di­ci­o­nal El Danubi blau, de Strauss, i que es mos­tra com a símbol d’un vell món que ja s’acaba, és el pri­mer punt del recor­re­gut de l’expo­sició Temps incerts. Ale­ma­nya entre guer­res, que Cai­xa­Fo­rum Bar­ce­lona dedica a la República de Wei­mar, “un dels períodes més com­ple­xos i trans­for­ma­dors de la història euro­pea”, segons Mireia Domingo, la seva direc­tora. Va durar només catorze anys, del 1918 al 1933, entre la der­rota de la Pri­mera Guerra Mun­dial i l’arri­bada al poder de Hit­ler. Va ser una etapa “mar­cada per la ines­ta­bi­li­tat i la incer­tesa”, però també d’una gran efer­vescència cul­tu­ral, cre­a­tiva i intel·lec­tual, amb noms de la lite­ra­tura i l’art, el tea­tre o el dis­seny com ara Fritz Lang, George Kolbe, Jeanne Mam­men, George Groszo... Va ser l’etapa dels dau­rats anys vint, de la inno­va­dora Escola de la Bau­haus, de la igual­tat i el sufragi femení que per­me­tia per pri­mera vegada el vot de les dones, de la incer­tesa com a prin­cipi de la ciència. “Va ser un canvi d’època, entre el món d’ahir –un món de segu­re­tat i cer­te­ses– i el món que sor­girà després de la Segona Guerra Mun­dial”, segons l’arqui­tecte i filòsof Pau Pedra­gosa, comis­sari de la mos­tra jun­ta­ment amb Txuss Martín.

Aquell saló burgès que obre l’expo­sició s’eri­geix com a icona “de la segu­re­tat”, com si res no hagués d’alte­rar res. Però a poc a poc es va tren­cant l’esta­bi­li­tat, com després es va ensor­rar tot amb l’ascens del nazisme. Repre­senta el que Ste­fan Zweig va des­criure com “el món d’ahir”. En un moment donat, l’ale­gria d’El Danubi blau s’esfuma i comença a sonar La con­sa­gració de la pri­ma­vera, de Stra­vinski, una de les obres fun­da­ci­o­nals de l’avant­guarda musi­cal, que repre­senta la rup­tura i anti­cipa el col·lapse que va supo­sar la Pri­mera Guerra Mun­dial. I després del con­flicte bèl·lic, la República de Wei­mar va sor­gir “com una pro­posta reno­va­dora”: “Va ser un període curt però cru­cial”, indica Pedra­gosa.

Els comis­sa­ris de l’expo­sició que fins al 20 de juliol es pot veure a Cai­xa­Fo­rum l’han bas­tit com un viatge en tres temps: entre aquell món que s’aca­bava i el món d’avui, pas­sant, entre­mig, pel temps de tran­sició de la República de Wei­mar, “una les democràcies més avançades del seu temps; un intent de cons­truir la soci­e­tat mit­jançant els prin­ci­pis raci­o­nals de la Il·lus­tració però que va aca­bar en fracàs amb l’auge del nazisme”. Per això el recor­re­gut per l’expo­sició acaba amb una obra que no és de l’època, sinó ante­rior, però que la retrata per­fec­ta­ment: el gra­vat de Goya El son de la raó pro­du­eix mons­tres. “En temps d’incer­tesa es poden des­per­tar els mons­tres; i avui vivim un temps que és molt simi­lar al d’ales­ho­res”, lamenta Pedra­gosa, a mode d’adver­ti­ment sobre el perill del reac­ti­va­ment actual dels fei­xis­mes. L’Ale­ma­nya que va ser l’epi­cen­tre de l’avant­guarda, l’expe­ri­men­tació i els can­vis va aca­bar en fracàs amb l’ascens de Hit­ler. Els temps d’avui tor­nen a ser incerts. “Mol­tes de les ten­si­ons i les idees sor­gi­des durant la República de Wei­mar res­so­nen encara al nos­tre món d’avui”, rebla.

La mos­tra es bas­teix de diver­sos llen­guat­ges i recur­sos muse­ogràfics i, a banda de les obres d’art, compta amb diver­sos dis­po­si­tius audi­o­vi­su­als i interac­tius i esce­no­gra­fies. Hi ha prop de 90 obres ori­gi­nals de l’època, pro­ce­dents de diver­sos museus, entre els quals les del Museo Naci­o­nal Thys­sen-Bor­ne­misza de Madrid, com ara Tensió suau (1923), de Kan­dinski; El segle XX (1927), de Sándor Bort­nyik; Junker­bo­den sota la neu (1936-1938), d’Ernst Ludwig Kirch­ner; For­mación. Tri­par­tición (1926), d’Oskar Sch­lem­mer, i Escena de car­rer (1925), de George Grosz. La mos­tra és ben eclèctica. A la República de Wei­mar hi con­vi­vien nous estils pictòrics com l’expres­si­o­nisme, el dadà, el cons­truc­ti­visme i la nova objec­ti­vi­tat. A Cai­xa­Fo­rum s’hi tro­ben peces d’artis­tes com Ernst Ludwig Kirch­ner i Gabri­ele Münter; Johan­nes Itten; Rudolf Sch­lich­ter, Lyo­nel Fei­nin­ger, Raoul Haus­mann i Kurt Schwit­ters. Tots són con­tem­po­ra­nis de l’Escola de la Bau­haus, “una de les ins­ti­tu­ci­ons que repre­sen­ten millor l’espe­rit de Wei­mar”. Fun­dada per Wal­ter Gro­pius el 1919, va posar fi a la diferència entre art i tècnica i va posar èmfasi en la seva inno­vació pedagògica. Kan­dinski i altres cre­a­dors com Paul Klee o Mari­anne Brandt en van ser pro­fes­sors. A l’expo­sició es mos­tren peces de dis­seny indus­trial sor­gits de la Bau­haus, com ara les cadi­res de braços de Mar­cel Bre­uer i d’Erich Dieck­mann.

L’àmbit cen­tral de l’expo­sició comença ofe­rint als visi­tants el con­text de la fun­dació de la República de Wei­mar, que rep aquest nom perquè va redac­tar la seva cons­ti­tució a la ciu­tat de Goethe i Schi­ller, “com a símbol de la volun­tat de cons­truir una nova Ale­ma­nya huma­nista i il·lus­trada”. Imat­ges, docu­ments i tex­tos dis­po­sats cro­nològica­ment mos­tren els fets polítics més relle­vants d’aque­lla etapa. I s’hi mos­tren algu­nes de les pre­o­cu­pa­ci­ons de la soci­e­tat que sor­tia de la der­rota de la pri­mera guerra mun­dial. Per exem­ple, el cos. Els cos­sos tren­cats i muti­lats coe­xis­tien a Wei­mar amb d’altres que exem­pli­fi­quen nous ide­als de bellesa i for­ta­lesa, i també amb el cos abs­tracte i mecànic que mira cap al futur. A l’expo­sició es mos­tren a través de diver­ses escul­tu­res d’artis­tes com ara Käthe Kollwitz, Georg Kolbe, Marg Moll i Renée Sin­te­nis, i d’un docu­men­tal sobre la cul­tura de l’esport i la salut. I comença a sor­gir el feno­men dels movi­ments de mas­ses com a sub­jecte polític. Una selecció de foto­gra­fies d’indi­vi­dus d’August San­der rep els visi­tants, que a con­ti­nu­ació es veu­ran envol­tats de mas­ses a través de frag­ments de pel·lícules com la pro­pa­gandística nazi El tri­omf de la voluntat, de Leni Rie­fens­tahl (1935), i la clàssica futu­rista Metro­po­lis, de Fritz Lang (1927). D’aquest film també s’exposa la repro­ducció del robot pro­ta­go­nista, “el pri­mer robot de la història que surt en una pel·lícula”, matisa Pedra­gosa. En aquest espai es mos­tren obres de John Heart­fi­eld.

Un altre àmbit, ben interac­tiu, es dedica a la ciència i a la filo­so­fia. Durant els anys d’entre­guer­res van tron­to­llar els fona­ments de la ciència deter­mi­nista: la teo­ria de la rela­ti­vi­tat d’Ein­stein va que­dar qüesti­o­nada per la física quàntica, que inclou la incer­tesa com a prin­cipi científic. Altre cop, la incer­tesa.

Els dau­rats anys vint, entre el 1924 i el 1929, que recu­pe­ra­ven l’equi­li­bri social i polític després dels anys de l’escas­se­tat i la hiperin­flació de la post­guerra, també que­den repre­sen­tats a la mos­tra. Van ser “anys dau­rats i temps fos­cos”. En el docu­men­tal Berlín, sim­fo­nia d’una gran ciu­tat, de Wal­ter Rutt­mann, s’hi suc­ce­ei­xen dife­rents esde­ve­ni­ments d’un mateix dia del 1927 a Berlín, que mos­tren la seva vita­li­tat, però també les diferències soci­als que hi con­vi­uen.

L’uni­vers de Wei­mar es des­ploma quan el nazisme arriba al poder. Era “la fi del somni democràtic”. Fent un paral·lelisme amb el temps actual, els comis­sa­ris de l’expo­sició avi­sen: “Tenim un repte: apren­dre a viure amb la incer­tesa.”