Com ja és sabut i s’ha dit amb insistència, la música clàssica no s’escapa de la mercantilització global en què vivim i, així, molts artistes, discogràfiques, mànagers i programadors conceben els discs o els concerts, bàsicament, sota el concepte de producte. Tot emulant la indústria de la música contemporània popular, ens trobem, cada dia més, amb productes com el que dimarts vam poder escoltar al Palau de la Música amb el títol de Liederabend. A dalt l’escenari, tres immenses figures musicals, el tenor muniquès Jonas Kaufmann (1969), la soprano de Günzburg Diana Damrau (1971) i el mític pianista austríac Helmut Deutsch, per oferir un programa on aquest sembla que sigui el menys important. I és que la personalitat artística dels intèrprets, en l’esmentat concepte de producte, s’imposa per golejada a les obres i compositors del programa. Aquests acaben per ser un pretext per a una interpretació pensada per a l’exhibició i el lluïment dels solistes. Al públic, o potser ja hem de dir la comunitat de compradors del producte, no li importa gaire que les propietats del tenor muniquès ja no siguin les d’antany o que l’estil i concepte operístics amb què es van interpretar els lieder de la vetllada siguin poc apropiats per a les obres escollides. Tampoc que no es respecti l’ordre d’edició de les obres o que un cicle es reparteixi entre els dos cantants. Tot això és el que va passar al Palau de la Música en un concert tan previsible com mancat de l’interès artístic que, en altres moments de les seves carreres, havien desplegat els artistes. Concert inseparable del patrocini d’una coneguda marca de rellotges de luxe, la llàstima del concert, una vegada més, van ser alguns mòbils que van portar el mateix Kaufmann a haver de posar cara de perplexitat i sorpresa. Un concert previsible.