La relació de l’espècie humana amb la muntanya és tan pretèrita com complexa i profunda. Potser és per això que l’ecòsof polonès Henryk Skolimowski ha dit que, transcendint qualsevol creença religiosa, el primer acte espiritual realitzat mai per aquesta espècie va ser la contemplació en silenci d’un massís, i l’experiència sorgida amb aquesta experiència va fer adonar els nostres ancestres de la nostra petitesa i finitud. És per això que cada vegada que contemplem una serralada, en el fons, acabem realitzant una experiència en el nostre temps present, però també anàloga a l’origen del que va ser aquella primera contemplació. Per aquesta raó filòsofs com Jean Gebser no dubten de la realitat que l’origen no s’ha d’entendre com un fet ocorregut en el passat, sinó com quelcom subjacent i que és latent en el nostre ara i aquí. L’origen és i està present. La recerca dels orígens palpita al darrere de la gran aventura romàntica que, el 1800, va tenir un important capítol quan el filòsof Wilhelm von Humboldt, fastiguejat dels cercles cortesans de Weimar i fascinat pel poema Els misteris de Goethe, va viatjar a Montserrat i va quedar profundament colpit i atònit per una muntanya on podia assolir-se l’harmonia entre home i natura. I com a mostra els ermitans i eremites que vivien en les diferents ermites del massís.

En la celebració del Mil·lenari de Montserrat, aquest dijous 1 de maig, va celebrar-se un concert que, d’alguna forma, no tan sols va voler fer present el fet que Richard Wagner en el seu festival escènic sagrat Parsifal (1882) situés l’acció al Munsalwasche (Montsalvat), que es troba segons aquest compositor “a les muntanyes del nord-est d’Espanya”, per tant a Montserrat, sinó celebrar un acte per possibilitar una experiència on, potser sense saber-ho, se’ns va conscienciar, com hem dit, que l’origen és i està present. Un equip musical capitanejat per Josep Pons al capdavant de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, Cor del Mil·lenari, Escolania de Montserrat i Schola Cantorum, a més dels solistes vocals Nikolai Schukoff, Albert Dohmen, Isabelle Cals i José Antonio López, va interpretar el preludi i l’acte III de l’esmentat Parsifal a l’interior de la basílica montserratina.

L’experiència va depassar, i amb escreix, la valoració i crítica artística que pugui fer aquest cronista perquè en diferents nivells i graus va viure’s una experiència supralingüística i de l’inefable que als que vam ser allí ens costarà molts anys d’oblidar. Va ser una interpretació antològica? Tots sabem que no. Va ser la millor que es podia fer amb els elements de què es disposava i on Josep Pons, una vegada més, va demostrar els seus grans dots d’arquitecte i constructor musical per possibilitar una experiència estètica que va arrelar de ple en l’origen d’una obra que troba en Montserrat la seva zona 0. Talment com si algú, cosa que desconec si ha passat mai, propiciés, algun dia, una interpretació de la Passió segons sant Mateu de Bach a la zona del Gòlgota de Jerusalem, dijous es va celebrar a Montserrat una experiència geomusical d’aquestes característiques en interpretar-se Parsifal a la seva zona 0.

Els cants finals de l’obra on l’Escolania, des de la zona del cor de la basílica, va afegir-se a la resta d’elements, cantant allò de “Miracle de la suprema salvació! Redempció al redemptor!”, van deixar captivats i extasiats els que vam ser-hi deixant-nos al llindar ja no tan sols de les més grans experiències musicals sinó en una ressonància energètica i, possiblement, concomitant a aquella estranya experiència exposada als Evangelis i viscuda pels deixebles davant de la transfiguració de Crist al mont Tabor. Que em perdoni el lector l’ús hiperbòlic i cristològic, Parsifal s’ho val, però els ulls dels que hi havien assistit parlaven per si sols. Fins i tot entre els que eren escèptics a la proposta. Una proposta que ens va portar al misteri de la bellesa i de la zona 0 d’una obra per brindar una experiència geomusical i immarcescible.