No m’interessa gens Michael Foucault –ni la resta de la seva camarilla–, però la lectura biogràfica que va fer Didier Eribon (Reims, 1953) em va resultar apassionant, fins a l’extrem de no poder-la abandonar. He llençat els llibres de Foucault, però en conservo l’edició d’Anagrama d’Eribon. Vull dir que l’assagista francès és capaç fins i tot de fer-te interessar per coses que no t’interessen. Per què? Per la seva prosa. I la demostració fefaent és aquest Retorn a Reims, una traducció proposada pel poeta mallorquí Andreu Gomila per a Angle. Gomila ja ens havia contagiat d’interessants propostes de Gaston Bachelard i de Cioran, entre altres.

Què és Retorn a Reims? En quin gènere el podríem etiquetar? Per la prosa podríem dir que és una novel·la de qualitat, semblants a les que paria Milan Kundera, plenes de cites i observacions. D’altra banda, diríem que és indubtablement un llibre de memòries, que se t’arrapa mentre ell ens explica com es desclassa d’una família obrera i es distancia de tots plegats, a excepció de la seva mare, amb qui manté una relació estreta. En un exercici d’autoanàlisi, Eribon ens ensenya la seva culpabilitat de classe, de les barriades, que han passat de ser comunistes a votar el Front National de Le Pen. També és un llibre d’assaig que aprofundeix en aspectes personals.

Meitat memòria, meitat novel·la i amb l’assaig teixint l’autobiografia, Eribon ens explica el distanciament, la seva decidida necessitat de fugir d’un entorn hostil, la reivindicació de l’homosexualitat –sobre la qual ha publicat notables assajos– i la incapacitat per trobar un rol més enllà de la seva posició intel·lectual. De vegades resulta un punt naïf en les anàlisis polítiques, però tot és aprofitable. Ens parla de la “distància de classe” o com quan es troba una foto de son pare després de morir, al seu domicili familiar, a Reims: “Vaig necessitar uns minuts per fer coincidir la imatge d’aquest cos afeblit amb l’home que havia conegut, vociferant contra qualsevol comentari, estúpid i violent, i que m’havia provocat tant de menyspreu.” No s’està tampoc de tustar amb fúria personatges com l’idolatrat Raymond Aron, de qui diu que era anticomunista perquè odiava el moviment obrer i es va erigir en defensor ideològic i polític de l’ordre burgès contra tot el que tingués a veure amb les reivindicacions de les causes populars: “La seva ploma, en el fons, era mercenària: un soldat enrolat al servei dels dominants i la seva dominació.”

Lectura i vida, vida dins la lectura i lectura de la vida componen els eixos temàtics d’aquesta magnífica recreació d’un autèntic maître à penser, una espècie també en extinció al cor cultural d’Europa. Hi ha moments autènticament irrepetibles, com quan escriu: “Un cos d’obrera, quan envelleix, mostra a totes les mirades el que és la veritat de l’existència de les classes.” Genial!