Sona una cançó transportada per unes veus que provenen de l’altre costat d’aquesta placeta de Camden Town. Des d’aquí no se sent gaire bé, però sembla Louisiana o els camps de cotó dels Amics de les Arts. Hi ha mitja dotzena de parades amb llibres i roses. Alguns passegen amb roses entre els dits. D’altres se saluden com si es retrobessin després de molt de temps. Sonen converses en català. Com si, de cop, haguéssim travessat una frontera invisible i trepitgéssim un trosset d’un altre país. Anglesos i turistes que passen per aquí pregunten què passa. Sant Jordi. Unes dues-centes persones formen una rotllana gegant al voltant de catorze cantaires en fila que canten a cappella, sense micròfons. És el London Catalan Choir, la coral catalana de Londres. I efectivament és Louisiana.

Al centre, l’Alba segueix una partitura reposada en un faristol, mou les mans descrivint els gestos de les veus en l’aire. També canta. És mezzosoprano o segona veu. És la directora. Integra la coral des del principi, des que l’octubre del 2012 va llegir aquell missatge a la xarxa social Facebook. “Ei, catalans cantaires, volem organitzar una coral nadalenca per fer caliu i fer-la grossa”, deia. L’Alba feia vuit mesos que estava a Londres, estudiava biomedicina i enyorava algunes coses de Catalunya. Des de petita havia format part de la coral Nàiades de Manlleu i quan es va topar amb aquell anunci no s’ho va pensar dues vegades. Van reclutar sis noies, suficients per començar a assajar cada dia a casa d’algú.

Van passar aquell Nadal recorrent els carrers cèntrics i freds de Londres plens de pesants bosses de la compra, amb un barret de pare Noel, entonant el Fum, fum, fum, El noi de la mare i Les dotze van tocant. La gent formava rotllanes com aquesta de Camden i s’abrigava fins al coll amb aquelles cançons en aquella llengua que no entenien i que no havien sentit mai. Un cop, en acabar una actuació davant d’una xocolateria de Carnaby Street, una treballadora els va entregar, agraïda i somrient, xocolatines a totes. “Ens heu alegrat la tarda”, els va dir.

Després de Nadal, a l’hora de separar-se, van decidir continuar. Havien fet caliu. L’havien “feta grossa”. Van buscar un espai adequat i fix on assajar i van trobar un petit teatre amagat a la part del darrere d’una llibreria de vell a Waterloo. Calder Bookshop Theatre. Es van constituir com a coral i van publicar un nou anunci per reclutar més cantaires.

La inesperada placeta catalana de Camden Town queda amagada entre dos edificis moderns amb balcons de vidre i una elevada arcada antiga per on passen trontollant el trens. Primer hi han actuat els castellers i els bastoners. Ara la coral entona El meu avi, una de les cançons preferides de la Katie.

La Katie és a l’esquerra de l’Alba. És anglesa i parla català. El va aprendre al poble de la seva exsogra, Alós de Balaguer, a la Noguera, i després va fer classes particulars. Treballa com a terapeuta al Servei Nacional de Salut britànic (NHS) i integra també la coral de l’NHS, formada per personal sanitari, una de les més populars del Regne Unit. Els dilluns assaja amb la coral catalana i els dimarts amb l’anglesa. Aquest és el seu primer concert amb el London Catalan Choir.

En el repertori de la coral figuren El mar, de Manel, El tren del temps, de Txarango, Camins, de Sopa de Cabra, País petit, de Lluís Llach, i Regala petons, d’Obeses. Cada trimestre preparen cinc cançons. Ja són dinou membres i han traslladat els assajos a una sala cedida per la delegació catalana. Actuen a les festes de Sant Jordi, Sant Joan i Nadal, quan es reuneix la comunitat catalana, a més de les nadales pels carrers que segueixen fent cada any.

“Aquestes dates senyalades ens serveixen de motivació”, diu l’Olaia, una noia basca que va entrar el 2016 sense haver cantat mai ni saber llegir una partitura. Parla un català molt bonic que va aprendre a Barcelona mentre estudiava. A Londres buscava una activitat social. Com que no la va trobar en la comunitat basca, es va acostar a la catalana, més activa i càlida, primer als castellers i després a la coral. Quan hi va entrar, no coneixia cap de les cançons catalanes. També en canten en anglès. La fascina Arrels, d’Esquirols, perquè li recorda les cançons reivindicatives basques dels setanta i els vuitanta. “Quan estic sola a casa em poso a cantar ‘cal que deixi la meva casa i prengui el bastó’ i m’ho passo bé.”

Una fita de la coral va ser l’agost de 2018, quan els van invitar a interpretar Els segadors a la final de la Challenge Cup de rugbi a l’estadi de Wembley entre els Warrington Wolves i els Catalans Dragons de Perpinyà, l’equip nord-català que té com a himne Els segadors. Només hi van poder anar set membres perquè els van avisar a última hora i la majoria eren fora. El setembre de 2018 van actuar a la sala de la comissió per Catalunya del Parlament de Westminster per celebrar la Diada. També van ser contractats per un expatriat català a Londres per cantar en una església en un casament.

Un altre moment especial va ser l’octubre de 2019, quan van actuar amb Obeses a la sala Underbelly de Hoxton. Aquest cop hi va poder anar tots. Obeses sempre porta un cor als concerts, però a Londres no hi va anar. Van cantar plegats Ens en sortirem i Ens hem alçat amb l’acompanyament de guitarres i bateria.

Per entrar a la coral, el 2017, la Irene va cantar Cançó de bres per a una princesa negra, que cantava amb el Cor Jove de la Coral Sant Jordi a Barcelona.

La Irene és contralt. Va fer una audició no perquè fessin una selecció, sinó per conèixer la seva veu. A la coral de Londres no fan selecció. “Tothom té un lloc, només has de tenir ganes i actitud”, diu l’Alba. “El ritme és més lent perquè no tothom sap música i hem de començar les cançons de zero, el més important és el sentiment de comunitat”, diu la Irene.

Al seu costat, a Camden, hi ha l’Albert, baríton o tercera veu de Valls, que va estudiar piano i no havia cantat mai abans d’entrar a la coral. És un dels dos únics nois. Hi ha una inexplicable mancança de veus masculines als cors en general. L’Albert és científic, viu i treballa a Oxford, a hora i mitja de Londres, i ve expressament per assajar i actuar i després se’n torna a Oxford. “A la coral he conegut a algunes de les meves millors amigues aquí, a Londres”, diu. Ara entonen La gent que estimo, d’Oques Grasses. Una nena de tres anys s’aixeca de la primera fila i comença a saltar i ballar. Els pares la deixen, relaxats, mentre parlen amb uns amics, com si estiguessin en un poble de Catalunya.