Serrat emociona el Palau de la Música

En els selec­tes con­certs com­me­mo­ra­tius del cen­te­nari del Palau de la Música, dimarts va ser el torn del molt hono­ra­ble can­tau­tor Joan Manuel Ser­rat. El noi del Poble-sec es va plan­tar a l'esce­nari dis­po­sat a tocar la fibra sen­si­ble dels assis­tents a base de fer aflo­rar records, vivències, anècdo­tes i noms de gent que han mar­cat la seva relació amb el tem­ple musi­cal. I, sens dubte, ho va acon­se­guir.

El reci­tal, excepte un Medi­terráneo inter­pre­tat al bis, va ser ofert ínte­gra­ment en català. Dar­rere seu, cinc músics de renom, entre ells, els mes­tres Ricard Mira­lles i Josep Mas Kit­flus. No va començar pun­tual, perquè no és de rigor, però sí que ho va fer aga­fant el to de la vet­llada amb Ella em deixa, per tot seguit picar l'ullet al cen­te­nari local amb Fa vint anys que tinc vint anys. I a par­tir d'aquí van sor­gir els records d'infan­tesa, de quan era petit i li feia por pas­sar per davant del Palau amb totes aque­lles estàtues pen­jant de la façana. "I ara tan feliç", va afe­gir després de gra­tar la memòria. Feliç com la gent que omplia la sala fins a l'orgue (amb algu­nes curi­o­ses cla­ri­a­nes) i que va poder gau­dir, una rere l'altra, de com­po­si­ci­ons antològiques com Seria fantàstic, Me'n vaig a peu, Plou al cor, Temps era temps, Pare, Fugir de tu i altres com­po­si­ci­ons fetes sobre tex­tos de poe­tes, com ara És quan dormo que hi veig clar, de Josep Vicenç Foix, i Res no és mesquí, de Joan Sal­vat-Papas­seit.

Amb una copeta de cava a prop i asse­gut en el seu inse­pa­ra­ble tam­bo­ret moder­nista estil Bocac­cio, Joan Manuel Ser­rat va tenir temps de reme­mo­rar la pri­mera vegada que va actuar al Palau, l'abril de 1967. També va evo­car quan anava amb la veïneta que can­tava a l'Orfeó Català i, per dei­xar-ne constància, es va des­ta­par amb la inter­pre­tació de La cançó del lla­dre. En un altre moment també va tenir parau­les de ten­dresa en memòria d'amics ja des­a­pa­re­guts, com ara Sal­va­dor Esca­mi­lla, Tete Mon­to­liu i Josep Maria Bar­dagí, així com per reme­mo­rar con­certs antològics en aquell mateix esce­nari, com el de 1960, quan tot­hom es va posar dem­peus per can­tar en català i van aca­bar a l'altra banda de la Via Laie­tana. Temps d'una, grande y libre, com molt bé cita a la cançó.

La recta final del con­cert no va des­merèixer en abso­lut la tònica gene­ral de la nit. Després de can­tar la breu Visca l'amor, Ser­rat va emo­ci­o­nar fins les muses amb Cançó de mati­nada, a la qual va seguir El meu car­rer. Però, com és de rigor, el pri­mer comiat va durar rela­ti­va­ment poc, el temps just per aga­far empenta i ento­nar un Medi­terráneo, l'única apor­tació del seu reper­tori en llen­gua cas­te­llana, per dedi­car-lo a un amic que no ente­nia el català i per fer una crida a la tolerància i al res­pecte.

L'última entrega d'aquest inti­mista con­cert de cele­bració cen­tenària va ser Parau­les d'amor, core­jada per un públic a qui de poc se li esca­pen les lla­gri­me­tes gal­tes avall. I és que quan vol, i en distàncies cur­tes, Joan Manuel Ser­rat pot arri­bar a posar la pell de gallina fins al més pin­tat. A tots, sense excepció.