Altres
Cristina Brandner i Garcia
Gerent del Parc Audiovisual de Catalunya (PAC)
“El sector audiovisual ens demanava platós més grans”
“L’any passat vam acollir 55 produccions. [...] El titular és la ficció o el cinema, però darrere també hi ha moltíssima indústria”
“El repte seria donar més usos a l’edifici del Tòrax. [...] Des d’un hotel fins a un centre de formació relacionat amb l’audiovisual”
La imatge que tenen a fora en general és que a Madrid i Barcelona és on hi ha el talent
Per cada producció internacional que ve, hi ha un retorn cap al territori d’uns 1,9 milions
Ens agradaria haver assolit que el parc sigui un orgull per a la ciutadania de Terrassa
Ens atén al majestuós edifici de l’antic hospital del Tòrax de Terrassa de tornada d’una missió institucional i empresarial al Regne Unit per conèixer les novetats tecnològiques a l’audiovisual i els estudis més punters, i ho fa sabent que el 2028 el Parc Audiovisual de Catalunya doblarà la superfície de rodatge amb dos nous platós i sent una de les dues principals potes del hub Catalunya Media City.
Què es fa al Parc Audiovisual?
Tenim instal·lacions, oferim serveis de producció i lloguem espais per a tots els gèneres, des de televisió, ficció, ja sigui sèries o cinema, fem molta publicitat, que a vegades sembla que no es té tant en compte, però és molt important i mou moltíssima indústria. També fem streaming... de tot. L’any passat vam acollir 55 produccions. Tenim molt moviment. A vegades el titular més gran és la ficció o el cinema, però darrere també hi ha moltíssima indústria.
El 2018 em deia que tenien l’ocasió de situar Terrassa com a ciutat del film al món. Això ja està assolit?
Estem en el camí, i segurament l’entrevista va ser després de ser nomenats per la Unesco com a ciutat creativa pel cinema. Treballem per a la indústria i també cap a la ciutadania, tenim aquestes dues línies. El PAC és la bandera visible de tot això dirigit a la indústria, però des de la ciutat també es treballa en diferents projectes. Nosaltres rebem entre 2.000 i 2.500 visites, sobretot escolars i entitats, per explicar una miqueta com funciona la indústria, com funciona tot això, també fem formacions, tenim un ampli ventall dins el camp audiovisual per donar impuls a tot això i per situar Terrassa com a ciutat creativa al món. Sobretot que la ciutadania de Terrassa se senti orgullosa.
Aleshores el repte era tenir un cinquè plató i finalment en seran sis...
Sí, mira, hem trigat uns quants anys. Al final en tindrem dos amb una participació de la Generalitat, perquè nosaltres som una empresa pública que depenem en un 80% de l’Ajuntament i en un 20% de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC). Ho hem treballat conjuntament amb ells per tenir aquesta subvenció de 10 milions més els 3 milions que posa l’Ajuntament de Terrassa.
I quan el tinguin en marxa, suposadament el 2028, què significarà per al PAC, el país i la ciutat?
Significarà que podrem acollir més producció, perquè durant tots aquests anys sí que hem vist que hi ha molta demanda de platós. Els dos platós més grans que tenim actualment dels quatre són un de 1.200 m² i l’altre de 1.250 m². Vèiem que el sector audiovisual ens demanava platós més grans en dues línies. Una que és la publicitat, que ens demana espais grans, i la televisió també, perquè entenem que competeixen amb les plataformes amb grans directes, amb un gran espectacle, amb molt escenari i públic, i això requereix grans espais. I l’altra són les grans produccions.
S’han trobat que no n’han pogut fer?
A vegades també s’adapten. En comptes d’agafar un plató, n’agafen dos i munten dos sets com poden. Jo crec que podem donar un bon servei i és important per a nosaltres com a empresa pública el retorn cap a la ciutat i el territori. Per cada producció internacional que ve, hi ha un retorn cap al territori d’1,9 milions. I és d’1,3 milions en el cas de les nacionals. És molt més alt en el cas de les internacionals perquè fan servir equips nacionals d’aquí, la productora ve, però lloga el material, les càmeres, els equips, els directors d’àrea de les diferents especialitats, per tant el retorn és molt gran. I acabarà de donar vida a l’espai perquè teníem una parcel·la disponible on es faran els platós i té tot el sentit acabar de completar l’estratègia de ciutat.
El competidor espanyol és Madrid, és on es concentren els platós més grans?
Com a més grans no, però sí que hi ha molta quantitat de platós. Això és arran de les plataformes, que necessitàvem molta ficció i sèries, i ho veiem com a consumidors. Mirem un capítol, no ens agrada i trobem 10 sèries més. Llavors hi ha molta necessitat i a Madrid es van fer molts platós. I nosaltres amb això potser hem anat una miqueta més tard, però és una mica la mateixa estratègia. Hi ha una necessitat real del sector en aquest sentit.
I a escala internacional amb qui ens hauríem d’emmirallar o amb qui hauríem d’intentar competir?
A escala nacional tenim un gran avantatge, que són les localitzacions. Tenim un clima excel·lent, sobretot en localitzacions exteriors, i aquest clima ens permet rodar molts dies a l’any. És a dir, que no estem limitats, a menys que sigui una sèrie sueca d’aquelles en què tot és fosc i gris tot el dia. I tenim un tema d’incentius fiscals a Espanya que està força bé i amb això competim amb la resta de països més o menys raonablement. Sí que podrien ser millors.
L’he escoltat més d’una vegada reclamar-ho, que es regularitzi, perquè n’hi que ho tenen millor, com el País Basc.
Exacte, i s’està reclamant des del servei que portem de la Terrassa Film Office. Formem part de la junta directiva de l’Spain Film Commission, que és la federació de tota la majoria de Film Office a escala nacional i s’està treballant perquè s’igualin perquè hi ha sobretot dos territoris amb uns incentius fiscals més importants, que són les Canàries i ara des de fa poquet el País Basc. I això, és clar, crea unes diferències importants. Com que tenen una fiscalitat especial ho poden fer i la resta de territoris no. Creiem que és important que s’iguali una mica per ser molt competitius, perquè tenim tots els elements: el paisatge, el talent i gent molt bona en tots els àmbits i de tots els oficis de l’audiovisual. Hi ha gent preparadíssima, boníssima, i a més, infraestructures diferents de Madrid o més llocs. Penso que això seria una miqueta el colofó.
I detecten bona predisposició, tenint en compte que ja ho reclamaven el 2018?
Se m’escapa. Jo protesto, a veure si se m’escolta, però espero que sí.
Quan hi hagi aquests dos nous platós implicarà molt volum de gent, necessitat d’aparcament i logística...
Et refereixes a serveis auxiliars?
Si venen grans produccions s’hauran de quedar a dormir. On els posem?
És el retorn que et deia, també cap a hotels, càterings, etc. i potser han d’anar, com ja ha passat, a ciutats del voltant. Entenem que el territori ho pot absorbir; a Sabadell, Manresa o Barcelona. Més o menys està a prop, això. I quant a les empreses auxiliars, com més feina, millor.
No sé si es treballa amb molta previsió al sector, però ja tenen tancades produccions per quan hi hagi els nous platós el 2028?
Sí, hi ha alguna cosa de televisió interessada, però s’ha de veure. Sí que és veritat que la televisió i la ficció treballen amb bastanta antelació. La publicitat no, és com més ajustat.
I com s’encaixa ser la segona pota del projecte Catalunya Media City?
És important ser-hi perquè és una estratègia de país cap a l’audiovisual, cap a les empreses audiovisuals i que es faci molta producció. En principi la idea és que aquí hi hagi els platós de producció industrial i a les Tres Xemeneies de Sant Adrià hi hagi més infraestructures, sobretot dedicades a la formació i a la recerca, que no vol dir que no pugui haver-hi un plató, però molt més enfocat a la recerca de noves tecnologies. Han tret a licitació la nau Turbines i tot això s’està acabant d’encaixar i ajustar, també segons es parli amb la indústria i digui el que necessita sobretot amb les noves tecnologies. Hem fet en un viatge amb el Clúster Audiovisual de Catalunya i ACCIÓ a Londres, per veure cap on van, aprendre i inspirar-nos en temes de les noves tecnologies a l’audiovisual.
Parlem d’intel·ligència artificial?
De la intel·ligència artificial, que és un canvi important de paradigma, i altres coses, com ara la realitat virtual... La tecnologia en si és la mateixa, pagant o no, i tots els tècnics ja la coneixen, però al Regne Unit hi ha més aplicacions al mercat, segurament perquè hi ha més consum. També hi ha platós volumètrics per captar persones. La IA és una eina molt potent i el debat és ètic i legal. Fins a quin punt jo puc agafar la teva cara i començar-la a canviar i tot el tema de drets ha d’estar molt controlat.
Com definiria el sector audiovisual a Catalunya?
És un sector molt transversal i nosaltres ens dediquem bàsicament a rebre gent que fa continguts. Sota el meu punt de vista, i és una frase molt gastada, però és allò del content is king. Primer és fer un contingut tant per ficció, per públic, per videojocs... I a partir d’aquí la cadena és molt important, la quantitat d’empreses, d’oficis que hi participen. És el que reflecteix el Clúster Audiovisual, que ara em sembla que són 220 empreses, i és d’allò més transversal. Darrere d’això hi ha algú que proveeix càmeres, que posa una unitat mòbil en el cas de televisió, que fa la preproducció, gent de producció, gent que fa la postproducció, hi ha un munt de professionals i d’empreses darrere. Això, ho veig molt ric i ho enllaço amb el talent.
I es percep a fora que es fan coses i que hi ha talent?
Les plataformes han ajudat moltíssim. Sèries com ara La Casa de Papel, Merlí... La imatge que tenen en general és que a Madrid i Barcelona és on hi ha el talent per fer el que vulguis. Barcelona és molt coneguda per grans productores de publicitat. Se’n fa molta i de molta qualitat. A nosaltres ens venen, a través de productores catalanes de Barcelona, anuncis del nivell més supertop, que potser ni veiem aquí, però que distribueixen a altres llocs. Hi ha molta fama de creativitat recolzat per bons tècnics, per bones sales de postproducció.
En el seu moment em deia que hem d’anar recuperant espai de l’hospital del Tòrax. Què han anat fent?
No hem recuperat espai. Ens costa una mica créixer amb empreses, sobretot amb empreses audiovisuals. Ara n’hi ha 41. El que sí que hem recuperat respecte al 2018 són espais de rodatge. Són sets que les productores ens deixen més o menys arreglats, que entra una altra productora i diguem que s’ho tuneja, per adaptar-se uns passadissos, habitacions, tenim presons i coses així.
Té la sensació que és prou conegut el Parc Audiovisual?
Dins el sector, sí. I crec que en l’àmbit de ciutadania de Terrassa ens agradaria haver assolit que el parc sigui un orgull. Totes les visites les omplim de seguida. Per mi era un dels objectius importants, que la gent se’n sentís orgullosa perquè al final és una empresa pública i la gent ha de conèixer el sector audiovisual, que no només és la catifa vermella, de la qual estem agraïts perquè ens dona molts titulars, sinó que a darrere hi ha una indústria amb molta gent treballant, neta i de futur.
Amb quin pressupost treballen?
Amb 2,5 milions.
A banda dels platós, quins són els principals reptes pels propers cinc anys?
El repte seria donar més usos a l’edifici del Tòrax que complementin l’activitat del Parc Audiovisual. Des d’un hotel fins a portar un centre de formació relacionat amb el món de l’audiovisual.
El perfil
De Canes a crear Neptuno Films
Des de l’octubre del 2016 ocupa la gerència del Parc Audiovisual de Catalunya (PAC), que té la seu als afores de Terrassa, a l’antic edifici de l’hospital del Tòrax, inaugurat el 1952 com a sanatori després que l’Ajuntament cedís els terrenys al Patronato Nacional Antituberculosos el 1946. Anys de litigis entre el consistori i la Generalitat després de diversos usos i del seu tancament, van acabar amb el govern local recuperant l’edifici de 50.000 m² amb la idea d’elaborar un projecte relacionat amb el sector audiovisual que inclogués un parc d’efectes especials. Amb els anys es va anar polint i modificant la idea originària per esdevenir l’actual PAC. Brandner va ser l’escollida en el procés de selecció del 2016 després de ser sòcia fundadora i directora de Neptuno Films Productions (1991-2016). Confessa que l’empresa va tenir anys de molta feina i d’èxit, però “la crisi del 2010” els “va superar”, malgrat poder aguantar uns anys més abans de tancar. Tot i haver-se llicenciat en ciències de la informació-publicitat per la UAB, va entrar al sector perquè una amiga seva que ja hi treballava li va proposar anar a Canes en un estand de la productora on feinejava pel seu domini dels idiomes. Es va acabar integrant a la productora de dibuixos animats –Ocon Films, desapareguda el 2011–, fins que va decidir crear la seva pròpia, Neptuno, que dels 25 anys que va durar “en va tenir “de molt bons recollint premis i reconeixements” i després d’altres “de dormir molt poc”.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
