"Tinc ganes de tornar a gravar en català"

De la mà de F de Fla­menco, una ini­ci­a­tiva cre­ada per poten­ciar la difusió d'aquesta música i aquesta cul­tura dalt dels esce­na­ris, el cante de Miguel Poveda torna a Bar­ce­lona després de dos anys d'absència en una vet­llada en què com­par­teix car­tell amb El Pele.

La cita, per demà, és un dia que Poveda no obli­darà fàcil­ment perquè sig­ni­fica el seu pri­mer Palau de la Música.

Ha fet L'Audi­tori, el Tea­tre Grec i fins i tot el Liceu. El Palau, però, sem­blava que es resis­tia...
Cada esce­nari reque­reix el seu moment. No dic que abans no em trobés pre­pa­rat per fer-ho ni que aquesta manera sigui la millor. Sen­zi­lla­ment ara ha sor­tit l'opor­tu­ni­tat i m'he dit: "Per què no? Enda­vant!".

Tor­nar a Bar­ce­lona fent el seu pri­mer Palau és un retorn per la porta gran.
És una gran res­pon­sa­bi­li­tat i em fa molta il·lusió. En aquest esce­nari he vist grans con­certs i ara, saber que seré a l'altre cos­tat, m'omple de satis­facció.

Fa ja més de cinc anys que va mar­xar per ins­tal·lar-se a Sevi­lla. Com ha vis­cut aquest canvi de vida?
La veri­tat és que durant tot aquest temps pràcti­ca­ment no he parat. Pot­ser els últims mesos són els que més he pogut gau­dir de la casa i de l'entorn a Sevi­lla, però fins lla­vors la feina no m'ha permès assa­bo­rir aquest canvi. A més, tinc la família aquí i això m'obliga a venir-hi tot sovint. O sigui que en cap cas sento haver per­dut el vin­cle amb el país.

I ara, després d'aco­mi­a­dar-se de Bar­ce­lona can­tant els poe­tes cata­lans amb el magnífic Des­glaç, hem de supo­sar que el reper­tori en català el reserva per can­tar-lo en pri­vat?
De cap manera. Quan em donen la més mínima opor­tu­ni­tat, el col·loco on em dei­xen. Ho he fet a Mèxic i a Frank­furt i també en faig alguna peça quan actuo per la Península. Alguns fins i tot me la dema­nen i altres se les saben de memòria, tot i que no par­len ni un bor­rall en català.

¿Con­si­dera aquell disc una experiència aïllada dins la seva car­rera?
En abso­lut. A par­tir de lla­vors estic engan­xat a dife­rents poe­tes que des­co­nei­xia i ja tinc ganes de tor­nar a gra­var en català.

Hi podria posar data?
És millor dei­xar que les coses flu­ei­xin. Ara, per exem­ple, m'ins­tal·lo a Bar­ce­lona fins a la pri­ma­vera i durant aquest temps gra­varé un disc de copla que serà doble, i hi par­ti­ci­pen, entre altres, els músics Joan Albert Amargós, Chi­cu­elo i Alberto Igle­sias. És dirà Las coplas del que­rer i és el meu home­natge a un gènere que em té el cor robat des que era un nen.

Men­tre es dedica a la copla, està en car­tera la publi­cació del disc Fla­menco amb orques­tra i també un DVD que recull el seu espec­ta­cle de tan­gos amb Rodolfo Mede­ros. Per quan hem d'espe­rar el Poveda cent per cent fla­menc?
Mai he rebai­xat la meva iden­ti­tat fla­menca. Qui ho vul­gui com­pro­var, que passi pel Palau demà. Ara bé, si et refe­rei­xes a un futur disc de fla­menc, l'olla és al foc i el brou és ben espès. El meu propòsit és publi­car la meva anto­lo­gia del cante. Ja sé que alguns diran que on vaig, que sóc massa jove, que qui­nes són les meves pre­ten­si­ons, però sin­ce­ra­ment em sento amb l'obli­gació i el deure de com­par­tir i difon­dre tot el que el fla­menc, al qual li dec tot el que sóc, m'ha donat fins ara.