Cultura

Adéu a Pepe Rubianes

En la mort del gran còmic

Les nota­bles com­pen­sa­ci­ons que ens aporta aquesta feina mai com­pen­sa­ran l’amar­gor d’haver de par­lar d’un actor quan des­a­pa­reix, sobre­tot si es tracta d’algú amb qui com­par­tim com­promís, veïnatge, amics, ene­mics i una ado­ració irre­nun­ci­a­ble cap a la lli­ber­tat. Pepe Rubi­a­nes era, fins i tot per a aquells que moles­tava, tan únic com irre­pe­ti­ble. Escol­tar-lo o veure’l pro­vo­cava catarsi: actu­ava com l’arxiu orde­nat de les inces­sants infor­ma­ci­ons sobre injustícies que ens bullen al cer­vell, perquè hi apun­tava de la millor manera, des de l’humor, directe, punyent, sense pors ni fal­ses prudències, tot fent-nos pas­sar, amb la seva aci­desa, una bona estona con­nec­tada amb la rea­li­tat.

Pepe Rubi­a­nes s’auto­de­fi­nia com un actor galai­co­ca­talà. Català, “perquè he nas­cut a Galícia però sem­pre he vis­cut a Cata­lu­nya. I gallec perquè he vis­cut a Cata­lu­nya i, mal­grat tot, no hi he nas­cut mai”. Ell era així, l’humor fet enginy.
Va néixer a Villa­garcía de Arosa fa 61 anys. Es va tras­lla­dar de petitó a Bar­ce­lona, con­cre­ta­ment a la Bar­ce­lo­neta. Ha vis­cut entre els pes­ca­dors i la gent humil. Per això en sabia tan­tes coses i podia ser autor dels seus tex­tos sense pre­su­mir de lle­tra­fe­rit. La seva font d’ins­pi­ració no era a la lite­ra­tura sinó al car­rer.

Com tan­tes per­so­nes que no ente­nen el que passa al seu vol­tant, va pene­trar a l’engra­natge de la justícia a par­tir de la car­rera de dret. La seva agi­li­tat ver­bal el va con­duir ja als 16 anys al món de la faràndula uni­ver­sitària, allà on els joves escu­pen amb força tot el que els inqui­eta amb la ingenuïtat de fer-ho des de la pell d’un altre. Més enda­vant, va entrar en con­tacte amb Dagoll Dagom, des d’on es va con­ver­tir en pro­fes­si­o­nal. No hablaré en clase i Anta­vi­ana van ser els seus pri­mers con­tac­tes amb un públic que sem­pre va seguir les seves ocurrències.

A prin­ci­pis dels 80 va anar a Cuba a ven­ti­lar pro­ble­mes i s’hi va ins­tal·lar a viure una tem­po­rada. Va conèixer molta gent, va ballar al seu ritme i, a la tor­nada, ens ho va expli­car amb pèls i senyals a Pay-Pay, l’espec­ta­cle que el va intro­duir a l’uni­vers dels monòlegs, d’una manera que Rubi­a­nes va saber fer seva: par­lava –o almenys, tenia la vir­tut de fer-ho creure– de les seves experiències a l’illa, de la mateixa manera que més enda­vant ho faria de la Ram­bla, de Kènia, del món i, final­ment, d’Etiòpia, un país que el va fas­ci­nar i on no ha pogut aca­bar la feina. Tenia el pro­jecte de viure-hi sis mesos l’any per fer som­riure els nens, fil­mar rea­li­tats i expli­car-nos-les des de l’esce­nari del Capi­tol. I vet aquí que aquest maleït 2 de març hem de retre un maleït home­natge a la seva memòria perquè un encara més maleït càncer de pulmó l’ha vençut en menys d’un any.

Rubi­a­nes direc­tor
Pepe Rubi­a­nes va tocar totes les tecles que l’interes­sa­ven del món de la comu­ni­cació. Va fer cinema, tea­tre de text, va escriure un lli­bre sobre les seves experiències a Etiòpia i, sobre­tot, va reci­tar monòlegs. Rubi­a­nes sola­mente es va man­te­nir 9 anys als esce­na­ris amb el mateix títol i can­vi­ant nota­ble­ment de dimarts a dis­sabte: “Si tinc 40 històries per expli­car, n’explico 15 o 20 segons el que ha pas­sat i el públic que detecto. Sem­pre són experiències, però de vega­des n’hi ha que aga­fen pro­ta­go­nisme”, deia.

La seva faceta de direc­tor és, però, la més recent. Havia diri­git Lorca eran todos, una part de la tri­lo­gia que tenia pre­vist dedi­car als grans poe­tes espa­nyols: Lorca, Mac­hado –en la qual estava tre­ba­llant– i Miguel Hernández, un pro­jecte que li feia molta il·lusió i que igno­rem si havia pogut començar. El que sí que sabem és que aquest amor i res­pecte als poe­tes espa­nyols no es va tenir en compte a l’hora de con­dem­nar-lo amb una multa caríssima per haver defen­sat espontània­ment Cata­lu­nya al pro­grama de l’Albert Om davant l’increïble asset­ja­ment dels ultra­na­ci­o­na­lis­tes espa­nyols. Lorca eran todos va ser pro­hi­bida als tea­tres públics de Madrid, tot i que, per l’entos­su­di­ment de molts, es va poder repre­sen­tar gai­rebé com un Cui­ras­sat Potemkin, a l’audi­tori de Comis­si­ons Obre­res.

I maleïda sor­presa. La web del Club Capi­tol, la sala que s’havia fet seva, la set­mana pas­sada encara anun­ci­ava que “Ben aviat, nou espec­ta­cle de Rubi­a­nes”. Sens dubte la intenció hi era, però en Pepe ha mar­xat en silenci i amb l’aurèola dels com­pro­me­sos, amb infi­ni­tat de pro­jec­tes a mig fer. Avui, qui pugui –la cerimònia se cele­brarà en l’estricta inti­mi­tat– l’anirà a aco­mi­a­dar a les 13.30 a Sancho de Ávila. Això, tant és. La veri­tat és que ja no tor­narà al Capi­tol, ni a diri­gir, ni a escriure, ni a Kènia, ni a Etiòpia, ni a l’espec­ta­cle soli­dari del Pare Manel. Ens hau­rem de con­for­mar amb la seva obra pòstuma: la veu de Déu, en off, que va pres­tar als seus amics de Tri­ci­cle per a Monty Pyt­hon’s Spa­ma­lot. Diuen que ahir a la nit li van dedi­car la funció, però estem segurs que l’hi dedi­ca­ran cada nit. Maleïda crònica!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.