El Festival de Cannes vola alt

Fotògrafs, càmeres de televisió i una il·luminació molt més potent de l'habitual precedien la primera projecció del Festival de Cannes del 2009, ahir a les 10 del matí. Semblava que els responsables d'Up volien seguir en viu les reaccions de crítica i premsa especialitzada, tot i que cineastes i estrelles només solen assistir a les sessions de gala de la tarda-nit.

Però no era aquest el motiu del l'enrenou: Thierry Fremaux, director del festival, va pujar dalt de l'escenari, va convidar a tornar les ulleres de visió en 3D a la sortida (la mala fama de la premsa no té fronteres) i va demanar que tothom se les posés per deixar constància gràfica (ell i tot duia una càmera compacta) del moment històric de la posada de llarg del 3D. "L'estrena mundial d'Up marca un moment definitiu per a la tecnologia", publicava Variety a la portada de la seva edició diària dedicada al festival.

Enrere queden diversos intents d'estendre el cinema en visió estereoscòpica. L'estudi Pixar, igual que ho va fer fa un mes la seva competència DreamWorks amb Monstres contra alienígenes, aposta obertament pel 3D perquè, com va dir John Lasseter a la roda de premsa posterior, "em meravella la possibilitat de fer que l'espectador se senti més implicat en la història; és una tècnica amb un potencial apassionant".

Primer, la història
Home clau de l'estudi Pixar, que ha revolucionat l'animació des que ell mateix va dirigir Toy Story fa 14 anys, Lasseter va avançar que "tots els nostres films de Pixar seran en 3D". Té molt clar, però, que és una eina tecnològica més, i que la prioritat és "que la història toqui el cor de l'espectador".

"Walt Disney sempre deia que darrere cada rialla hi ha d'haver un plor -recorda-, i això ha estat sempre un lema per a mi. Sabíem que podíem fer un film divertit, però que al mateix temps havia de tocar el cor de l'espectador". Unes paraules gens buides, pel que es va poder veure ahir a Cannes, on el film es presenta fora de competició.

Els primers deu minuts de la pel·lícula, un pròleg que resumeix la vida del protagonista fins que, ja gran, es queda vidu, és una de les històries d'amor més belles que s'han explicat al cinema, tenyida de felicitat i nostàlgia. Per sota les aparatoses ulleres de visió estereoscòpica d'alguns espectadors van rodolar algunes llàgrimes.

Up, que arribarà a Catalunya el 14 d'agost, comença en un cinema als anys 30. Un nen mira fascinat les aventures d'un explorador a Amèrica del Sud, que és acusat d'inventar-se l'existència d'un ocell gegant. Ja vell, als 78 anys, vidu d'una dona que havia somiat a ser exploradora, com ell, Carl viu a la seva caseta de fusta plena de records, envoltat d'obrers de la construcció que aixequen enormes gratacels.

A punt de ser expulsat i tancat en una residència, Carl ordeix un pla: lliga milions de globus a la seva casa i surt volant cap a Amèrica del Sud, per plantar la casa al capdamunt de les cascades on somiava anar de viatge amb la seva dona. Però els plans no li surten com espera: es troba un company de viatge inesperat, un noi escolta de 8 anys, i un cop al seu destí, toparà amb personatges inesperats.

Dificultats i ovacions
John Lasseter va destacar les dificultats de tirar endavant un projecte d'aquestes característiques. "En totes les pel·lícules de Pixar -reconeix- hi ha algun moment de la producció en què t'adones que alguna cosa funciona. Però tenim molta fe en nosaltres mateixos i en el que fem a Pixar i, si convé, parem la producció, i fem els canvis o repetim les vegades que calgui una escena perquè la història funcioni. Només tens una oportunitat per fer una pel·lícula ben feta".

Up no torna aixecar el vol al nivell dels deu primers minuts, insuperables. Un llast semblant al que arrossegava Wall-E, que tenia els millors moments en la primera meitat. Però aquesta nova pel·lícula escrita i dirigida per Pete Docter (Monstres, S.A.) fa els canvis de registre (del romanticisme al drama, i després a les aventures), les pauses i els girs necessaris per volar a gran alçada durant els 100 minuts que dura.

Dues ovacions a la projecció de premsa i la nota d'entre 9,5 i 10 que li atorga Variety certifiquen, si més no, que ha agradat força. A la multitudinària roda de premsa, algú fins i tot va preguntar per quina raó no s'havia presentat a la competició.

Lasseter, molt xerraire, es va reconèixer deutor de Hayao Miyazaki, el mestre japonès que ara mateix té Ponyo a la cartellera catalana. "Sóc fan seu des del principi, i crec que la seva influència es pot trobar en totes les pel·lícules de Pixar. Sobretot m'agrada com subratlla moments de calma, perquè això permet guanyar dinamisme".

També va reflexionar sobre l'animació i el seu lloc a l'art i al cinema: "L'evolució tècnica de l'animació l'ha convertit en una forma d'art remarcable. No vull menystenir els dibuixos animats, sóc fan de clàssics com Blancaneu o La sireneta. Ara tenim un suport tècnic que ens permet presentar imatges molt belles, treballar cada detall, fins a l'últim núvol, i presentar una obra artística. Al públic li agrada l'animació, el que no vol veure són films dolents".