"No podem culpar de la situació del cinema només la pirateria"

El director català Ventura Pons considera que la pirateria ha fet molt de mal al cinema i és una de les principals raons de la seva mala situació, però també reconeix que cal tenir "sentit de la realitat" i assumir els propis errors.

Pons, que assisteix al I Festival de cinema espanyol de Càller (Sardenya) com a convidat en la secció dedicada al cinema català, ha explicat que cal reflexionar sobre el desenvolupament del cinema tant espanyol com europeu de les últimes dècades per veure per què no està funcionant.

La pirateria des de l'arribada al mercat dels sistemes digitals ha fet molt de mal al cinema "però no podem només donar la culpa als altres, també nosaltres fallem en alguna cosa", ha afirmat un relaxat Pons.

Després de 21 pel·lícules i amb la 22 i 23 "ja preparades" -d'aquí a pocs dies comença a rodar-, Pons és molt conscient del dràstic canvi que ha experimentat el cinema i els seus espectadors, que han deixat d'acudir a les sales i no obstant això segueixen assistint al teatre o a concerts.

Des que Hollywood "va crear el cinema de crispetes se n'ha anat molta gent de les sales" i després va arribar la pirateria, que va provocar un radical "canvi de públic".

"La gent creu que en nom de la llibertat d'expressió pot robar impunement" i les productores i distribuïdores estan en un punt en el qual "no saben què fer perquè la gent torni al cinema".

Tota aquesta evolució ha fet especialment mal al cinema europeu, que s'ha convertit en un conjunt de cinematografies nacionals en lloc d'una suma.

Cosa de la qual ell ha intentat escapar a través del control absolut del seu treball. "He pogut parlar de llibertat i treballar amb independència" i això ha estat perquè sempre ha unit les tasques de productor, guionista i director de les seves pel·lícules.

"I no m'ha anat tan malament", assegura Pons, sense gens ni mica d'ironia, abans d'afegir que ha tingut "un percentatge d'encerts molt gran" en la seva carrera.

Especialment feliç se sent pel fet que els seus treballs s'hagin vist i entès a l'estranger, davant del menor èxit que en ocasions l'ha acompanyat a l'Estat espanyol -per aquesta confrontació cultural entre Catalunya i Madrid, apunta-.

Les seves pel·lícules han recollit multitud de premis i han passat per festivals com els de Berlín, Sant Sebastià, Toronto, Nova York, Karlovy Vary (República Txeca), Cartagena de Indias o Mar del Plata i la gent gairebé sempre ha reaccionat en el punt en el qual ell ho havia previst.

La raó és que fa pel·lícules "molt senzilles, no cinema de grans efectes" i que parla de "temes molt universals", afirma l'autor de ¿Què t'hi jugues, Mari Pili? (1990), Carícias (1997) o Amor idiota (2004).

En els seus films es repeteixen les temàtiques: "la necessitat de l'altre, l'amor i la comunicació, per activa o per passiva; de l'amistat i de com l'amistat pot substituir la família tradicional, un nou tipus de relació familiar, i parlo molt de la mort".

Això fa que si la història "és de veritat i de personatges, funciona bé a tot arreu", fins i tot amb les comèdies, que és molt més difícil.

I posa l'exemple de les primeres pel·lícules de Woody Allen, "amb aquella mirada crítica i irònica. Això s'entén a tot arreu", o d'una les seves, El perquè de les coses (1994), que la van entendre fenomenal en un país tan diferent d'Espanya com és Japó.

Encara que no sempre ha estat així. Anita no perd el tren (2000), va ser considerada revolucionària a Damasc per la seva reivindicació de la dona als 50, relata Pons amb cara de satisfacció.

En qualsevol cas, el més important perquè una pel·lícula funcioni és una història i, per tant, un guió que sigui com la maquinària d'un rellotge.

El seu secret: "procuro ser molt fidel al que escullo -ha fet moltes adaptacions de la literatura- però sobre tot fidel a mi mateix".

"Em sento molt afortunat en la meva vida. Quan era petit deia que volia fer una pel·lícula. I ja llavors deia: tinc el cinema al cap. I n'he fet 21, que les he passejat per mig món i he aconseguit un reconeixement fantàstic. Què més vull de la vida? Si no es veuen a Espanya ja es veuran en altres llocs".

El Festival de Càller exhibeix aquesta nit el seu film Amic/Amat (1998) com a part de la seva programació dedicada al cinema català.