Els inicis de Miquel Barceló, en una mostra a Palma

Un gairebé encara adolescent Miquel Barceló posa davant la càmera, sense camisa, apuntant-se al cap amb un revòlver. És una imatge impactant que es pot veure per tot Palma en el cartell que anuncia la inauguració avui de l'exposició Barceló abans de Barceló 1973-1982 a la Fundació Pilar i Joan Miró de Mallorca. La fotografia, que forma part d'una sèrie feta per Joan Palou a la manera d'un joc d'identitat, no és només una provocació d'un jove dels 70, sinó que exemplifica la personalitat d'un artista que ja es veia a si mateix com un creador salvatge, a la manera de Rimbaud.

Tot el vigor i el furor del Barceló actual es troba ja en la primera dècada creadora de l'artista, un període a la recerca enfollida d'un llenguatge propi. Aquest moment, força desconegut pel públic, és el que analitza aquesta exposició que culmina precisament el 1982, quan Barceló ja havia optat definitivament per la pintura-pintura i la data en la qual Rudi Fuchs el selecciona per a la Documenta de Kassel d'aquell any. L'exposició, després de passar també pel museu Les Abattoirs de Tolosa de Llenguadoc, es veurà a l'Arts Santa Mònica de Barcelona a partir del 14 de juliol del 2010. Serà un estiu Tot Barceló a la capital catalana, ja que coincidirà amb una antològica a CaixaForum, que mostrarà obra de l'artista a partir del 1982. A Barcelona, doncs, es podrà resseguir tota l'evolució de l'artista fins a arribar al Miquel Barceló actual, de 52 anys, pintor de cúpules, vilipendiat i lloat a parts iguals i "un dels personatges mediàtics més importants de la història de l'art", en paraules del director de l'Arts Santa Mònica, Vicenç Altaió.

Però l'al·lot de Felanitx rosset i gairebé imberbe que va fotografiar Joan Palou correspon a la primeríssima etapa de l'evolució del pintor i és la que tracta l'actual exposició. Barceló, en aquells moments de formació a Mallorca i Barcelona, busca de manera desaforada noves formes d'expressió. Jaume Reus, un dels comissaris de la mostra juntament amb Maria Hevia, parla d'"urgència i vigor innat" quan es refereix a aquesta intensa recerca del jove Barceló. "Tenia una gran capacitat de devorar les coses -explica Reus-. Llegeix Baudelaire i Burroughs, però també còmic (el seu gran amic a Barcelona és Mariscal) i el rock". "Per ser un salvatge, calia ser un il·lustrat i un lector voraç", afegeix Altaió.

Les primeres incursions artístiques de Barceló el connecten amb l'art conceptual, però el seu interès per la matèria i la seva transformació prefiguren el pintor gairebé tel·lúric del futur. Poc abans de fer els 18 anys, el 1976, Barceló tanca en capses petites de Correus material orgànic de tota mena -peixos, flors, petxines, pastissos, ous ferrats, tomàquets...-. Fa 15 capses de cada material i deixa que la putrefacció faci el seu curs. La sèrie Cadaverina -títol que al·ludeix a la pudor dels cadàvers- s'exposa al Museu de Mallorca amb motiu del Congrés de Cultura Catalana.

Les capses permeten a Barceló engabiar tot tipus de material: xiclets mastegats, ungles de gallina, cabeces d'all, píndoles d'Optalidon i amfetamines... A l'illa de sa Dragonera recull ossets i esquelets d'animals i els posa en una caixa, a l'estil de Joseph Cornell. Pinta una fulla d'arbre de rosa i la penja dins d'una caixa sota el títol Arbre rosa. Ara és poesia visual a l'estil de Brossa.

Els llibres d'artista

A la biblioteca de la Fundació Miró s'exposen alguns dels peculiars llibres d'artista que Barceló construeix en aquell moment. Els volums acaben coberts de pintura i convertits en una mena de ceràmica escultura. Fa l'experiment també amb guies telefòniques. Un d'aquests volums va anar a parar a les mans de Joan Miró, ja que el galerista Ferran Cano n'havia obsequiat un a un dels néts del pintor. La directora de la Fundació, Magdalena Aguiló, recorda l'entusiasme de Miró per aquesta peça i l'interès que des d'aleshores va tenir el pintor pel jove artista mallorquí. Per això Barceló ha volgut que el catàleg de la mostra, editat per Cercle de Lectors, tingui el format d'unes Páginas amarillas de Telefónica, i ell mateix va pintar les pàgines quan va ser a Barcelona per presentar Paso doble.

Barceló experimenta més tard amb la mateixa pintura com a material i deixa que s'assequi de manera que es clivella, un procediment que seguirà utilitzant fins a la cúpula de Ginebra. La pintura de Barceló es torna més colorista i figurativa a principis dels 80. Els colors són vius però la temàtica és violenta amb gossos enrabiats. Reus recorda que el gos és un alter ego del pintor, com ara ho és el goril·la, que apareix a les pintures de la Biennal de Venècia.